Càritas atén les persones grans que es troben més desprotegides i que disposen d’escassos mitjans econòmics perquè tinguin una vellesa digna i se sentin acompanyades i cuidades. A més d’oferir-los suport social, Càritas també organitza activitats lúdiques que els permeten trencar amb la rutina i connectar amb l’esperit jove que porten a dins.
El 14 de maig, la parròquia de Sant Joan Bosco va acollir més de 100 persones a la 1a Festa de primavera intergeneracional. Aquesta celebració va unir persones de diferents generacions: gent gran, voluntaris, treballadors de Càritas, estudiants de primària, ESO, batxillerat i universitaris que van compartir alegria, companyia, abraçades, poemes, regals, cançons, balls i berenar. La vetllada va ser un èxit i tots els que hi van participar es van emportar en el cor un moment compartit en el qual l’edat no va ser una frontera sinó una oportunitat per aprendre, escoltar i descobrir que la força de la gent gran potser ja no està en els seus cossos, però sí en les seves ganes de viure i gaudir. Les persones grans que hi van participar són ateses pels treballadors de Càritas que acompanyen i ajuden a qui viu en els barris d’Horta, Canyelles, Torre Baro, Prosperitat, Guinegueta, Porta, Vilapicina, Verdum, Teixonera, Font d’en Fargues i l’Eixample.
La celebració va comptar amb una persona convidada: Fernando Sánchez, un voluntari sempre disposat a agafar la seva càmera de fotos per captar en imatges la vida dels projectes de Càritas. En aquesta ocasió, a més de fer de fotògraf voluntari també va escriure aquesta crònica de la trobada on mostra l’ànima de la celebració.
Per a mi ha estat, un cop més, una satisfacció ser convidat. Perquè com a voluntari és, en aquests actes, on reps les més gratificants satisfaccions, en comparació al poc que has fet per a la gent gran homenatjada. Qui dubti de ser voluntari, que ho provi, i comprovarà la veracitat del que dic.
La festa va ser un èxit rotund. Es van sobrepassar amb escreix totes les expectatives. Hi va haver de tot: lectura de poesies i repartiment de regals per part d’alumnes de l’escola Fedac Horta i Jesús-Maria Claudina Thévenet, i aquests últims també van realitzar una actuació musical. Cal destacar, també, que molts dels regals van ser fets per alumnes d’escoles que són “Escoles amb Cor”: Abat Oliba-Loreto, Arrels, Betània Cornellà, Canigó, Dominiques de l’Ensenyament, L’Horitzó, La Salle Bonanova, Mare de Déu del Roser, Mary Ward Barcelona, Patufet, Sagrat Cor- Besòs (Grup Barat), Sagrat Cor- Sarrià, Sant Miquel i Teresianes Ganduxer. Gràcies a l’Hotel Arts els assistents van poder gaudir d’un suculent berenar. I, per tancar la festa, l’actuació de la Tuna de la facultat d’Economia i Empresa de la UB, ¡esplèndida!
Ara m’agradaria destacar alguns aspectes que són molt interessants. El 90% dels assistents eren dones. I això em va fer recordar unes paraules del professor Rojas Marcos, en una recent xerrada que va donar a Barcelona als col·laboradors de Càritas: “Les dones viuen més que els homes perquè parlen més que ells”. I ho justificava afegint que les dones en parlar treien del seu interior les penes, angoixes, fracassos, temors, etc. I que la majoria dels homes es queden callats i acaben amargats. I se’ns en van….
Vaig veure una lleonesa en cadira de rodes acostar-se a l’altar i cantar-nos unes jotes aragoneses. Una granadina que, sense saber llegir ni escriure -això em va impressionar molt-, es va posar a recitar poesies que ella mateixa havia creat i memoritzat -suposo que a la memòria RAM del seu cervell-. Jo, que per escriure quatre versos necessito paper, llapis, goma i temps per buscar la mètrica i rima de cada vers i, quan acabo, passar-ho a l’ordinador, imprimir-ho en lletra grossa i recitar llegint. I aquesta poetessa ho guarda tot a la seva memòria, i vinga, a recitar. No som res. Olé per ella!
I vaig veure una petita flor, però no d’esperit. Amb uns ulls que parlaven! Què bonica i quins ulls més bonics! El dia 17 d’aquest mes florit, complirà 102 anys. Quina meravella, Senyor! Podríem imaginar-nos el llibre de la seva vida. Un capítol per a cada any: 102. Una paraula per a cada dia: 37.230. Una lletra per a cada hora: 893.529. I quantes històries ens podria explicar!I cadascun d’aquests homes i dones podrien estar hores explicant-nos les seves vides. Jo els escoltaria a tots si tingués temps, perquè sé que escoltar-los és molt gratificant per a ells, i ells han de saber que per a mi ho és molt més. Hem d’aprendre tant d’ells …Gairebé tots els assistents, estic segur, tindrien alguna xacra: artritis, reuma, dolors, anys (això sí!), etc. Però quan va aparèixer la tuna, semblava que les seves cames tenien ales de papallona i la nau de l’Església es va convertir en una pista de ball, on al so de les cançons que la tuna tots ballaven i cantaven com si tinguessin 18 anys. I em va agradar. No sóc qui per jutjar res, però ballar a l’Església? Estaria bé? Doncs sí, ja ho crec! No era un ball. Era un càntic, una oració, una acció de gràcies al Senyor per aquests moments de felicitat i, segur també, per aquesta vida plena que es veia reflectida en l’alegria dels ulls de tots els assistents.
I podria explicar moltes coses més, com les salutacions d’alguns assistents que em van reconèixer, gràcies! Però no hi ha més espai. Tant de bo que en veure les meves fotos pugueu comprendre el que dic i veure l’alegria d’aquestes flors del mes de maig. La càmera no pot captar tots els sentiments d’alegria que allà es van viure, però alguns sí.Gràcies per la invitació i no m’oblideu per a la propera festa.
Fernando Sánchez Planas
