La Covid va arribar de cop. Sense cap avís, i d’un dia per l’altre totes les activitats que funcionaven al 100% es van aturar.
A Càritas, des del minut zero vam organitzar-nos per adaptar-nos a la nova situació a nivell general, sense saber quant duraria, ni com afectaria les famílies o a les persones sense llar… Tots els serveis de Càritas es van mobilitzar per fer front a la nova situació, d’efectes socials incalculables. Des del Programa de Gent Gran, el repte va ser important, preocupats sobretot per la gent gran que viu sola i pateix alguna dependència.
La majoria de les persones grans que atenem a Càritas no tenien un problema de caràcter econòmic, perquè les pensions es continuaven cobrant i podrien comprar aliments i pagar l’habitatge, però la preocupació més important era saber com podríem estar al seu costat, com podríem fer front a la seva solitud, com podríem atendre’ls en les situacions de dependència per tal que rebessin les atencions mínimes imprescindibles.
Com tothom, la gent gran va quedar desconcertada, i per la TV i ràdio escoltaven les notícies que remarcaven la crueltat del virus vers la gent gran, i la importància de no sortir de casa. Els primers dies, quedar-se a casa fou fàcil: molts d’ells, habitualment, ja surten poc; però de seguida va sorgir la inquietud de saber quants dies duraria i, sobretot, per veure com s’ho farien per sortir a comprar, per baixar la brossa, per anar a les visites mèdiques que tenien programades des de fa tant de temps… i encara més greu: com podrien continuar el dia a dia sense el suport de la Treballadora Familiar que els ajuda a dutxar-se per evitar caigudes, que els ajuda a fer el menjar, comprar o rentar-se la roba.
Després de conèixer la situació de cadascun, va caldre actuar ràpidament. Les Treballadores Familiars, tot i les dificultats d’aquells dies, van continuar fent els serveis essencials a les persones que estaven soles i no tenien cap familiar o veí que els pogués ajudar. La seva tasca va ser importantíssima per a aquestes persones grans, per anar a comprar, fer el menjar, ajudar-los en la higiene personal, o en el control de la medicació.
No hi havia més remei que reiniciar els serveis amb tots els elements de protecció adequats, car per a totes aquestes persones grans dependents els serveis de les Treballadores Familiars era l’únic contacte amb el món, el cordó umbilical que els permetia seguir (subsistint) amb la seva quotidianitat. L’atenció feta es pot considerar un èxit, perquè, a dia d’avui, cap d’aquests residents en habitatges compartits ha agafat la Covid, pel que podem considerar que ha estat un bon model de funcionament si tenim en compte la crueltat amb què la covid ha afectat la gent gran.
Des d’aquí donar les gràcies i el màxim reconeixement a aquests professionals que van fer un servei presencial, i per la seva dedicació durant tots aquests mesos. Les circumstàncies no foren fàcils, però així compliren amb la seva feina no només amb una gran professionalitat, sinó amb una gran humanitat.
Tota la tasca desenvolupada ha donat molts fruits, i alguns de nous. Durant aquest temps, va néixer un Projecte d’Acompanyament Telefònic a persones que vivien a casa, i necessitaven aquest suport. També ha estat molt interessant poder fer la revista Compartim, amb un monogràfic sobre les vivències de la Covid de les persones grans, voluntaris i professionals. I els dies de més confinament, el “voluntariat al replà”, portant la compra i oferint conversa, per a les persones que no podien sortir de casa.
La Covid ens ha posat a prova com a societat. Potser un aspecte positiu és que ha fet ressorgir el “bon veïnatge”: moltes persones grans han pogut restablir contactes amb veïns que els han fet compres, baixat brossa, o anat a la farmàcia. La pandèmia ha posat a prova molts dels aspectes socials, i més enllà de les qüestions sanitàries, hi ha tots uns efectes en la gent gran que atendrem donant resposta a les noves necessitats que estan sorgint.
