Francesc Torralba, filòsof i teòleg, ens explica com se senten les persones que pateixen situacions de soledat no volguda
El sentiment de soledat és la sensació d’estar aïllat de tot i de tots. Significa no tenir relació amb ningú, estar completament isolat. És una experiència que, malauradament, malviuen moltes persones grans de casa nostra.
La soledat no desitjada, la que irromp com una intrusa al bell mig de l’ànima és una sensació de buidor, de no tenir res, d’estar extraordinàriament en la inseguretat; de no tenir on posar l’àncora. No és desesperació, ni manca d’esperança; és vacuïtat o frustració. És una sensació de dolor real i inextingible, un dolor que no es pot dissimular encara que ho intentem.
Es fa qualsevol cosa per fugir d’aquesta soledat, qualsevol operació sembla legítima per tapar-la. La nostra preocupació conscient o inconscient sembla ser evitar-la o superar-la. Per fugir de la soledat es cerca el major nombre d’activitats possibles. La majoria de la gent està constantment ocupada en quelcom, perquè temen estar a soles. Aquesta enorme estructura d’entreteniments, de distracció automatitzada és una part prominent del que s’anomena civilització.
Una buidor difícil d’omplir
La por a estar sols és la por a la buidor que acompanya sempre la soledat. S’intenta omplir amb diverses classes de coneixements, de relacions o de coses. Es procuren tots els mitjans per omplir aquest buit, però cap acaba funcionant. Alguns s’aferren a un gurú, altres als llibres; hi ha qui porta una desesperada activitat laboral, social, política o cultural, però tot és en debades.
La ment fuig de la buidor. Prefereix estar ocupada amb una cosa o una altra, per insignificant que sigui; la qüestió és ocupar els pensaments. Com un mico inquiet, està sempre en acció, parlant, movent-se d’una cosa cap a l’altra i d’aquesta manera intenta, desesperadament, aquietar-se. Una ment ocupada mai no pot penetrar en la seva pròpia profunditat; dóna voltes a la superfície, cada cop més veloç i, a la vegada, més fatigada.
Es tem la soledat no buscada, perquè causa patiment, però, a la vegada, hi ha una altra soledat, la creativa, que permet fer múltiples operacions i que és enorme beneficiosa. És la soledat buscada. Aquesta soledat conté també bellesa. Quan després d’un ardu esforç, l’ésser humà s’allibera de la por i de la lluita per l’estatut, quan s’allibera de totes aquestes cadenes, experimenta una gran bellesa, la d’estar sol amb si mateix.
