Reclamem que la Llei de Dependència per a les persones grans arribi a tots aquells que tenen reconegut el dret a ser-ne beneficiaris
Si hi ha un fet associat amb la vellesa contra el qual lluitem els que intentem millorar la vida de la gent gran és el fet de la solitud. Solitud no volguda, solitud sobrevinguda que ens aïlla en el pitjor moment, quan més necessitem als altres. Aquesta podria ser la metàfora de la Llei de Dependència ja que, ara que fa onze anys des de la seva aprovació, aquesta llei es troba sola, abandonada, molt lluny dels reconeixements polítics i socials que va tenir aleshores.
Aquesta és una llei que va començar l’any 2007 amb molts dubtes sobre la seva aplicació. Tot i així, la tímida implementació, i sovint no exempta de problemes, va veure com un Reial Decret de 2012 feia més difícil l’accés als drets que reconeixia, així com els afeblia. A partir d’aquesta nova legislació, el copagament arriba al 20% del cost del servei, s’ha eliminat a la pràctica la cotització a la Seguretat Social de les persones cuidadores, i s’han allargat les llistes d’espera fins als dos anys.
Els resultats d’aquesta suma de dificultats és que durant la crisi es van anar reduint els nombre de sol·licituds i de beneficiaris, de manera que fins 2015 no es recuperen els nivells que n’hi havia al 2012. Avui dia, i segons dades d’ECAS, tres quartes parts dels sol·licitants tenen reconegut el dret a ser-ne beneficiari, però només el 58% d’aquestes persones havien pogut accedir a una prestació econòmica, quan al 2012 n’eren el 81%. També s’ha vist una afectació en quant a les hores d’atenció domiciliària. El Pla estratègic de la Generalitat de Catalunya marcava un mínim d’entre 40 i 70 hores al mes, i ECAS assenyala que només s’hi arriben a 12h.
A la nostra tasca diària d’acompanyament a les persones dependents i les seves persones cuidadores, constatem la lentitud de la respostes de valoració del grau de dependència per part de l’Administració i el pes que això comporta a les famílies cuidadores, on la responsabilitat recau normalment en dones d’entre de 60 i 70 anys, amb les seves pròpies limitacions físiques i emocionals. Famílies que han d’atendre les necessitats bàsiques de la vida diària de la persona dependent, amb el que significa moltes vegades d’esgotament i estrès. I que també han de respondre econòmicament, no només per alguna medicació o ortopèdia, sinó també, i sobretot, per la contractació de persones cuidadores que, si es fa a través d’empreses i amb alta a la Seguretat Social, normalment comporta un cost elevat. I que, si es fa acudint al sector del treball informal, les termina contractant persones cuidadores mal pagades, sense cotització, amb uns horaris impossibles, sense dret a atur i, és clar, sense una formació adequada. D’aquesta manera es perpetuen situacions irregulars que, tot i treballar, impedeixen a la persona treballadora accedir a un procés de regularització de la seva situació.
Sigui pel motiu que sigui, sembla que l’Administració no té urgència per fer valoracions i donar prestacions, així que constatem que la situació s’agreuja davant de persones grans amb problemes de salut mental o amb dependència social.
Des de Càritas podem complementar a les persones més vulnerables a nivell econòmic i social, amb els recursos necessaris mentre l’administració no dóna resposta o la resposta és insuficient. També vetllem per pal·liar la solitud des de diferents projectes i donar suport als cuidadors.
Entenem que s’haurien de complir, com a mínim, els compromisos de la Generalitat emmarcats al seu pla estratègic d’atenció a majors de 65 anys. Cal garantir l’accés de les persones dependents, així com, especialment, els drets de les persones cuidadores, ja que sobre elles està caient el pes de l’absència de cobertura per part de l’Administració.
També cal aconseguir una bona coordinació entre administracions públiques, ja que l’Estat en manté les competències, però part d’aquestes són responsabilitat de la Generalitat o, fins i tot, dels Ajuntaments.
Hem de ser capaços de veure l’esforç econòmic que s’ha de desplegar amb la llei de dependència, no com a una despesa, sinó com a una inversió social, que té retorn en forma econòmica, però també, i especialment, fa de les nostres societats un lloc més humà on sobreviure i evitar que les cures siguin una càrrega insuportable per a les persones cuidadores.
