Des del programa de formació i inserció laboral, la basca María del Coro Querejeta, de 76 anys, s’ha encarregat d’orientar, capacitar i situar en llocs de treball a gent del país i de diferents parts del món. Avui, ja retirada, comparteix el seu aprenentatge
Tornar a començar. Com, per exemple, en la recerca de treball i en la recuperació de la dignitat amb l’esperança que tots tinguem els mateixos drets d’inclusió i oportunitats en la societat. Des de les persones de nacionalitat espanyola fins als immigrants. Imagina’t començar, però acompanyat. Això pretén el programa de formació i inserció laboral, on Maria del Coro Querejeta va ser voluntària durant 13 anys.
Camí al caminar
La Coro sap bé el que és començar. Ho va fer fa cinquanta anys quan va deixar la seva natal Sant Sebastià per residir a Barcelona. Després de la seva separació i, amb un fill, va saber que tornaria a començar, però com a voluntària. Ser psicòloga de professió la va ajudar en aquest propòsit. Primer ho va fer amb la seva veu en el Telèfon de l’Esperança, després es va acostar a Càritas i va emprendre la tasca de fer classes de cuina espanyola al barri de la Sagrada Família.
Ja en el programa de formació i inserció laboral, no tenia horari, però estava sempre connectada a l’ordinador i al mòbil per respondre a les demandes del mercat. Atenia les ofertes laborals i entrevistes. Així va conèixer el perfil de “les seves noies”, com les anomena amb afecte, per assignar a les persones més aptes en servei domèstic.
“L’experiència amb Càritas ha estat boníssima! Atenia persones arribades, principalment, de Sud-amèrica. Quan vaig començar, gairebé tots eren bolivians de Cochabamba i de Santa Cruz. Jo sempre deia de broma: aquests llocs han d’estar buits!”, Somriu concisament.
Inclusió social
En l’època de crisi, a més dels immigrants, se sumaven els aturats del país. La diferència és que, en alguns casos, no estaven disposats a realitzar certs oficis. L’actual precarietat ha democratitzat aquesta realitat. “Cap treball és més que un altre. El servei domèstic professionalitzat és digne i ben remunerat”, afirma l’ex voluntària.
A la Coro li va tocar conèixer gent amb problemes psicològics, fruit del xoc cultural i de l’haver-se allunyat de la seva terra i família. Però també va reconèixer l’esperit de lluita i poder de resiliència. La missió d’avui és regularitzar els papers de les persones migrades i crear xarxes més solidàries entre els ciutadans d’un mateix país.
Després de l’experiència amb Càritas, el 31 de juliol de 2017, la Coro va decidir començar de nou. El seu dia a dia transcorre entre un curs d’història de l’art i el suport escolar que ofereix al Raval. Ni ella mateixa s’ho creu quan ensenya o corregeix oralment en català, ja que encara que ho entén i llegeix perfectament, els idiomes mai van ser el seu fort.
– Et veus sent atesa per una de “les teves noies” quan siguis més gran?
– Nooo!! Estimo i admiro la seva feina, però sóc massa sociable per estar sola a casa i només amb una persona. Em veig, si es pot, en una residència conversant amb tots i jugant a les cartes.
