Formació i inserció laboral / 01/07/2019

El despertar, la fase final de la crisi

Publicat per: Santiago Niño Becerra

L’economista Santiago Niño Becerra escriu al nostre blog i apunta que estem en la tercera fase d’una crisi que va començar el 2007, un període on mantenir la pau social ja no serà un objectiu

julian-hochgesang-despertar-unsplash
Foto: Julian Hochgesang – Unsplash

L’any 2007 el model econòmic i social que havia estat vigent des de la postguerra de la 2a guerra mundial es va esgotar. No va ser quelcom excepcional: en els últims 2.000 anys l’esgotament del model en ús s’ha donat en diverses ocasions, l’última el 1929; i sempre que això ha succeït els anys que segueixen són durs, incerts i mancats d’expectatives, en principi fins que un nou model és dissenyat i implementat.

Avui ens trobem en el lapse de temps que hi ha entre l’esgotament del model antic i la implementació del nou, un lapse de temps que és una crisi sistèmica. Tal com detallo en el meu llibre recentment publicat El Crash. Tercera Fase (Rocaediciones, març al 2019) ens trobem a l’inici de la seva Tercera Fase i que va començar a manifestar-se a mitjans del 2018.

¿Tercera fase? Sí

L’any 2007 es manifesta la crisi i s’inicia una fase 0: la de les ‘il·lusions il·lusòries’. Quan els governs van pensar que posant força en una despesa pública desaforada podria recuperar l’ocupació, la renda i el creixement. El resultat va ser un augment brutal del dèficit públic i l’augment de les primes de risc dels deutes públics, sobretot en alguns països, com Espanya.

El 2010 s’inicia la fase 1, la de ‘l’austeritat’. Institucions i Governs van veure que l’augment de la despesa pública no resolia res i es va entrar en una fase de retallades de despesa que van tenir efectes devastadors sobre la renda de les famílies. (Estats Units, recolzat en la preponderància del dòlar, va continuar amb els seus estímuls, i la Xina i el Japó, encara que amb bases diferents, també).

Arribat l’any 2012, la fase 2, la de ‘les amfetes’. El Banc Central Europeu va començar amb les injeccions massives de diners gratis -“amfetaminas”- que van suposar l’aparent recuperació de l’activitat i la confiança, fins que a mitjans de 2018 es va demostrar que aquesta via es trobava esgotada; però s’havia guanyat temps per dissenyar el nou model.

La fase 3 ‘el despertarserà la fase final d’aquesta crisi. Es demostrarà que el deute és impagable, s’utilitzarà la guerra comercial com a arma defensiva, es manipularan els tipus de canvi per tal d’esgarrapar una mica de competitivitat, serà el moment de netejar els balanços de les entitats bancàries,…

Què vol dir la tercera fase?

Dos anys d’implementació del nou model: l’aterratge, la desconfiança, el canvi en la conceptualització financera, en la valoració d’allò que té valor (recursos, alimentació,…), la crisi del deute, la crisi tecnològica, la constatació que el treball cada vegada val menys… La percepció que ja no hi ha marxa enrere.

Quan es compleixin dos anys d’aplicació serà quan ‘el carrer’ s’assabenti d’allò que significa aquest nou model: atur estructural, subocupació, aplicació de la Intel·ligència Artificial, robotització, concentracions de companyies, retallades en el Model de Protecció Social, delimitació de zones viables, polarització social, implementació de la Renda Bàsica (RB) o estudis en profunditat per a la seva posada en marxa davant l’augment de desigualtat…

I als dos anys d’imposició ja no serà un objectiu mantenir la pau social: ‘que cadascú carregui el mort’, posada en marxa definitiva de la renda bàsica, oligopolització d’activitats…

I després, què?

Després l’estabilitat, la fi de la volatilitat i la consecució d’una ‘Nova Normalitat’ en què ‘el normal’ ha canviat: no tothom és necessari per generar PIB ni tot succeeix en uns ens anomenats Estats a través de persones concretes. Allò normal passa a ser la concentració de poder econòmic en molt poques mans, l’establiment d’àrees viables, i el benefici a partir del concepte de ‘grup‘.

I la consolidació de la desigualtat: avui a Estats Units, l’1% més ric de la població controla el 24% de la riquesa, el mateix percentatge que el 1924; mentre que a Espanya el 20% més ric de la població ostenta la propietat del 69% de la riquesa mentre que el 20% més pobre tan sols és propietari del 0,1%. Això deixa a la renda bàsica i a les organitzacions caritatives la tasca de mitigar la pobresa d’una part de la població cada vegada més -en termes econòmics- no necessària.

Fes un donatiu

Catedràtic d'Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull.

1 comentari

  1. Distingit senyor, lii prego (li torno a pregar) que lleigeixi el llibre de JACK LONDON Intitulat “La ciudad del abismo”. L’esciptor s’en vare anar a la ciutat de Londres la”any 1900 i vare descriure tot allò que vare viure i veure.També Dickens referix aquell Londres infame Londres com a un lloc inmund on les malalties , la fam i una absoluta barbarie. son la mal somni de cada dia, de cada nit .Amb fraternitat, ( luiscapdevila juan@gmail.com )

Respon a Luis capdevila juan Cancel·la les respostes

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons