A la “carrera” de la vida cadascun de nosaltres partim d’una posició diferent. Les característiques personals i familiars ens situen en un lloc més o menys avançat de la línia de sortida. Per tant i mentre que no fem res per posar-hi remei, la desigualtat d’origen marca i condiciona el nostre desenvolupament vital
Moltes persones inicien la seva “carrera” bastants metres per davant de les altres, però com a Càritas la nostra missió és mirar i acompanyar aquelles que surten els últims en aquest camí. En força ocasions aquests que surten més endarrerits són aquells que no han crescut en una llar familiar amb els dos pares, aquells els pares dels quals no van néixer al nostre país, o no tenien estudis més enllà de l’educació primària, persones que no van rebre la motivació per esforçar-se a l’escola, o aquells els pares dels quals no van poder donar suport en els “deures de classe”, ja fos acompanyant els seus fills o pagant un reforç educatiu.
Junts per evitar la transmissió de la pobresa
Aquestes situacions de desavantatge a més de trobar-se relacionades amb les característiques familiars i amb el procés educatiu, també tenen a veure i molt amb la relació que les llars d’origen tenien amb el treball i amb la major o menor comoditat econòmica. En aquest sentit, el desavantatge es centra especialment en aquells que van viure greus dificultats econòmiques a casa dels seus pares, aquells els pares dels quals van estar aturats durant molt de temps, aquells els pares dels quals desenvolupaven ocupacions menys qualificades, i aquells la família dels quals no tenia una xarxa social d’amics o familiars amb capacitat d’ajudar-los i connectar-los amb un treball o amb els recursos necessaris.
En força ocasions els avantatges o desavantatges que ens afecten poc tenen a veure amb les nostres decisions o les nostres accions, sinó que es configuren a través de la situació i les característiques de la nostra família d’origen. A aquestes dificultats a què s’enfronten les persones que van viure la seva infància i adolescència en una llar en pobresa, per prosperar econòmicament i socialment, és allò que anomenem “transmissió intergeneracional de la pobresa”.
Un ascensor que no para a les plantes més baixes
Ens enfrontem, per tant, a una dinàmica de mobilitat social clarament imperfecta i injusta per als més desfavorits. Imaginem aquesta mobilitat social, com un “ascensor social”, que ens permet millorar el nivell socioeconòmic dels nostres pares. Aquest ascensor no està funcionant correctament, ja que no té parada a les “plantes socials més baixes” i per tant no dóna l’oportunitat de recollir i moure aquelles persones que habiten en les situacions de pobresa.
En la nostra societat, les famílies amb fills menors són el tipus de família amb més dificultats econòmiques, i per tant on més es pateixen les situacions de pobresa. Aquestes famílies en etapa de criança i aquests nens són el grup social més feble i insuficientment protegit. La pobresa es multiplica per 2 a les llars amb menors i gairebé per 3 entre les famílies nombroses.
Les famílies aporten al benestar de la societat per partida doble: recolzant el present amb el seu treball, i el futur amb el seu esforç reproductiu, que realitzen amb molt poc suport de l’Estat del benestar. No obstant això, la inversió que l’estat espanyol realitza en polítiques públiques destinades a la família i la infància és clarament insuficient, i lluny de reforçar-se, s’han vist debilitades en els últims anys.
