Atribuïm la possibilitat de sortir d’una situació d’exclusió a una responsabilitat individual, quan molts problemes socials són estructurals o fruit de la injustícia social
Clàudia Manyà és consultora social especialitzada en l’àmbit dels serveis socials i l’acció comunitària. Per ella, la intervenció social comunitària explica com ens relacionem. “Les dificultats d’accés a l’habitatge, la solitud o la manca de feina són problemes globals. En canvi, a l’hora d’abordar-los, fem intervencions individuals. L’acció comunitària possibilita processos d’empoderament. “Si crec que soc l’únic que pateix una situació d’exclusió, pensaré que és culpa meva, que he pres males decisions o que he tingut mala sort, i no és així”, diu.
Per a Oscar Rebollo, director del Servei d’Acció Comunitària de l’Ajuntament de Barcelona (2016- 2022) i professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l’exclusió social té com a mínim tres dimensions clares: l’econòmica, la dels drets de ciutadania i la relacional. Així, parlar d’exclusió social obliga a posar en relació les posicions que ocupem les persones dins la societat en aquestes tres dimensions. Sovint pensem que la principal és la dimensió econòmica, ja que se’ns fa difícil imaginar que una bona posició econòmica no vagi associada a una bona posició pel que fa a drets i relacions i/o vincles socials.
“Moltes persones que viuen en la precarietat econòmica aconsegueixen sortir-se’n gràcies al fet que disposen de certs drets de ciutadania consolidats, però també gràcies a una bona xarxa de relacions socials.” Manyà creu que l’acció comunitària posa en valor les trajectòries vitals de les persones que acompanyen les entitats socials. “Són una font d’aprenentatge i un actiu per a la comunitat. Persones que han viscut situacions de violència de gènere, per exemple, poden fer un procés de recuperació i anar als instituts, sensibilitzar o fer prevenció. És important aprofitar aquests processos col·lectius per ajudar la comunitat”, diu. En aquest sentit, demana que la societat miri les persones en situació de vulnerabilitat des de l’apreciació i des de les potencialitats. “Si les mirem només des de les carències, com a persones que venen amb unes necessitats, amb unes demandes, és molt difícil que puguin vincular-se a la comunitat”.
Rebollo defensa que les relacions i els vincles socials aporten benestar emocional, i que això és gràcies a tenir gent amb qui parlar, compartir o sentir-se algú per a algú. En segon lloc, considera que les xarxes relacionals ens obren oportunitats d’accés a recursos, ja que gràcies als nostres “contactes” podem tenir més oportunitats d’aconseguir una feina, informació sobre un pis que està en lloguer o tantes altres coses fonamentals per a la nostra vida a les quals accedim perquè coneixem algú que coneix algú.
Finalment, a través de les relacions i els vincles socials, podem donar lloc a formes diverses d’organització col·lectiva. “Quan a més de relacionar-nos ens associem, podem fer un salt molt significatiu en les nostres vides, perquè se’ns obre l’oportunitat de treballar i lluitar col·lectivament per aconseguir allò que individualment no som capaços d’assolir”, detalla Rebollo.
Una tasca conjunta
En aquesta feina conjunta, els diferents experts afirmen que és imprescindible el paper de les institucions públiques, siguin locals, autonòmiques o estatals. “Cal que l’administració, juntament amb el tercer sector, es visualitzi com a xarxa. Si en un barri l’abandonament escolar és un problema que té un impacte a llarg termini, per què no fem una estratègia compartida amb tota la xarxa de serveis i entitats per afrontar-ho? Ens relacionem per coordinar casos, però no per tenir una visió global del territori i de com afrontar els reptes de forma compartida”, considera Manyà.
També és imprescindible implicar a totes les persones que formen part de la comunitat, per fer-la més acollidora i inclusiva. “Estem posant tot l’esforç i tota la responsabilitat en la persona vulnerable, però hem d’incidir també en la comunitat, que sovint té una situació més privilegiada i més avantatjada. Compartim barri, però vivim en mons paral·lels. Des d’un espai horitzontal, veïnal, comunitari és més fàcil que puguis establir relacions inclusives. Hem de crear comunitats que ofereixin oportunitats, que siguin inclusives, sensibles, i que siguin coneixedores de les realitats invisibles en les quals també tenen responsabilitats. Si la societat acollidora no vol ser inclusiva, difícilment la persona més vulnerable podrà incloure-s’hi”, conclou.
