Fa més de set anys que la Montserrat és voluntària de Càritas Diocesana de Barcelona, i acull persones migrants a casa seva, una decisió que ha marcat el seu dia a dia i la seva manera d’entendre el voluntariat.
Quan la Montserrat Lluveras va decidir obrir la porta de casa a persones migrants, no buscava companyia ni una experiència puntual. “Jo no vull tenir una persona sempre aquí. No és això. Vols ajudar, obrir un camí, i després el trajecte l’han de fer ells”, explica. Es va jubilar l’any 2015 després d’una llarga carrera professional com a química. Aquell moment de canvi la va empènyer a implicar-se en projectes socials. “Al principi ho pensava per mi, necessitava fer un voluntariat, sentir-me útil. Però quan coneixes les persones, els seus problemes, ja no ho fas per tu, ho fas perquè aquella persona se’n surti”, detalla.
Acollir persones migrants no és una decisió improvisada. La Montserrat ho té clar: “Jo no obro la porta i dic entra al primer que passa. Ha d’haver-hi una entitat al darrere, una estructura que acompanyi”. En aquest sentit, el paper de Migrastudium i també de Càritas ha estat clau en l’orientació, la derivació de casos i el seguiment, especialment en situacions d’urgència.
Les acollides són temporals i formen part d’un procés més ampli d’acompanyament cap a l’autonomia. “És el primer pas. No es tracta que es quedin aquí, sinó que puguin estudiar, disposar dels papers, trobar feina i continuar”, explica.
Al llarg dels anys, la Montserrat ha acollit diverses persones procedents de països com Hondures, el Perú, l’Índia o Nigèria. No totes les vivències han estat fàcils, però totes han estat significatives. “La gent jove té moltes ganes de sortir-se’n, d’adaptar-se, d’aprendre l’idioma. Amb la gent gran, a vegades, costa més estabilitzar-se”, reflexiona.
Tot i les tensions puntuals i les incerteses legals que sovint envolten els processos d’acollida, la balança és positiva. “M’agrada molt fer-ho. Si no, no ho faria”, afirma. Per a ella, l’acollida no és només una ajuda puntual, sinó una manera concreta de defensar la dignitat de les persones migrants.
A qui s’estigui plantejant acollir, li recomana reflexionar-ho bé, parlar-ho amb l’entorn i no fer-ho en solitari. “Hi ha molta gent gran que viu sola i podria acollir, però també és normal tenir por. Per això és important sentir-se acompanyat i tenir suport”.
L’experiència de la Montserrat posa en relleu el valor de l’acollida com a eina d’inclusió i com a resposta comunitària davant les migracions. Obrir una porta pot ser el primer pas perquè una persona recuperi estabilitat, drets i esperança. “Almenys ajudes una miqueta. Obres camins”, afegeix. I en aquests camins compartits, tant qui acull com qui és acollit en surten transformats.
