Quan el carrer esdevé l’única possibilitat, somiar es converteix en un acte de resistència. Una manera de creure que, malgrat tot, un altre demà és possible
Somiar mentre dormim és deixar que el subconscient parli. És una escapada silenciosa que ens empeny cap endavant, dibuixant realitats que encara no hem viscut, o ens retorna cap enrere, rememorant o fins i tot reescrivint, allò que vam ser, on vam ser felices, feliços, on el record encara batega amb força.
Però somiar despertes… Això ja és una altra cosa. És quan la ment es desprèn del cos, quan l’ànima pren la paraula i ens guia cap a llocs que només ella coneix. Somiar despertes és un petit acte de rebel·lia, una fugida momentània de l’aquí i de l’ara, una manera de resistir les inèrcies capritxoses del present.
En aquest espai de llibertat, somiar despertes ens permet volar cap a realitats paral·leles: sense maletes pesades, sense fronteres imposades, sense murs entre cultures, sense estructures que oprimeixin, sense prejudicis que excloguin, sense discursos que sembrin odi, sense burocràcies que deshumanitzin… Somiar és, en definitiva, donar forma als nostres anhels més profunds, aquells que encara no han trobat lloc en el món real, però que desitgen amb força fer-se possibles.
La raó és que els somnis poden ser tan singulars com conduir un Ferrari pels carrers del Canadà amb el vent a la cara i l’Elvis sonant de fons, una escena que evoca llibertat i desig d’evasió; tan quotidians com compartir un dinar amb la família, retrobant-nos amb aquells i aquelles que tenim a milers de quilòmetres, i amb aquells que ja no hi són, però que continuen vius en el nostre record; o tan essencials com tenir una llar pròpia, un petit racó de món on veure créixer la teva filla sense la inestabilitat ni el desarrelament constant que provoquen les habitacions de relloguer.
Somnis que poden ser compartits, entre persones com tu i com jo, i també amb les persones que acompanyem, que han hagut de travessar situacions de sensellarisme. Perquè si alguna cosa tenen els somnis, és que són universals. Ens pertanyen a tots i totes. Ens connecten amb el que som, amb el que hem estat i amb el que encara podríem arribar a ser. No entenen d’estatus social ni de condicions socioeconòmiques. Són indomables, diversos, infinits.
I tenen un poder especial. Quan et trobes en una situació de desesperació, quan no veus la sortida, quan sents que ho has perdut tot, encara queda una cosa que ningú et pot arrabassar: els somnis. Els teus somnis.
És per això que “Sense llar, però amb somnis” és el lema de la campanya de sensibilització que Càritas fa enguany. Perquè quan el carrer esdevé l’única possibilitat, somiar es converteix en un acte de resistència. Una manera de preservar la dignitat, de mantenir viva l’esperança, de creure, malgrat tot, que un altre demà és possible.
