David Madden, professor de sociologia a la London School of Economics i coautor amb Peter Marcuse del llibre ‘In Defense of Housing’, parla amb el periodista i voluntari de Caritas Stephen Burgen sobre com l’habitatge com a bé immoble ha agafat prioritat sobre l’habitatge com a dret bàsic i lloc on viure.
Segons les Nacions Unides, la població sense llar del món està entre els 100 i els 1.000 milions de persones i, no obstant això, en molts països no hi ha escassetat d’habitatges; El problema és que la gent no pot pagar-los.
En el seu llibre, els autors argumenten que la crisi de l’habitatge és un resultat predictible i coherent perquè l’habitatge “no es produeix i distribueix amb la finalitat que tothom tingui un lloc on viure; es produeix i distribueix com una mercaderia per a enriquir una part de la població”.
“Les arrels de la crisi de l’habitatge es troben en l’enorme augment de la desigualtat i la reorientació del sistema d’habitatge cap a diferents objectius“, diu David Madden. “Històricament, l’habitatge no es veia predominantment com un instrument financer, però en les últimes dècades hem vist un canvi de perspectiva: es veu l’habitatge més com un mecanisme per a guanyar diners i, cada cop, els aspectes socials perden més i més importància”.
Els autors també argumenten que aquesta mercantilització significa que la funció de l’habitatge com a mercaderia té prioritat sobre la seva utilitat com un lloc per a viure. “Quan això succeeix, el paper de l’habitatge com una inversió supera totes les altres facetes de l’habitatge: el dret, la necessitat, la tradició, el precedent legal, l’hàbit cultural o el significat ètic i afectiu de la llar”.
Segons Madden, “aquest canvi es deu a certs tipus d’acords entre interessos privats i l’estat. El sistema ja no funciona per a aïllar l’habitatge de les forces del mercat, sinó que busca privilegiar als actors del mercat.
Tractar de deixar que el mercat resolgui el problema no és una estratègia intel·ligent, diu, atès que els mercats d’habitatge no responen a la necessitat d’habitatge, responen a la capacitat de pagar per l’habitatge, que és un tema molt diferent. “Necessitem repensar l’habitatge perquè estigui dissenyat per a satisfer les necessitats residencials i no sols com una eina per a l’acumulació financera.”
“En última instància, el problema de fer de l’habitatge una mercaderia és que, com a tal, l’espai vital es distribueix en funció de la capacitat de pagament i es proporciona en la mesura en què produeix beneficis“, escriuen Marcuse i Madden. “Però la capacitat de pagament és desigual, mentre que la necessitat d’un lloc per a viure és universal. Per tant, hi ha una contradicció inevitable.”
Llavors ens preguntem, què s’ha de fer? Els moviments d’habitatges de base, com la Plataforma d’Afectats per a la Hipoteca (PAH) i el Sindicat de Llogaters poden tenir un paper clau en l’organització i també en la sensibilització sobre el tema. No obstant això, un problema és que els moviments d’habitatge tendeixen a ser molt locals, mentre que el capital que està impulsant el mercat de l’habitatge és global i és difícil per als grups locals escalar el seu àmbit d’actuació.
Si no volem continuar amb l’augment inexorable de la falta d’habitatge i l’habitatge insegur, hem de resoldre el “conflicte entre l’habitatge com a habitatge, l’espai social i l’habitatge com a instrument per a l’obtenció de beneficis, un conflicte entre l’habitatge com a llar i com a bé immoble”.
“El primer que han de fer els governs municipals i nacionals és deixar d’empitjorar el problema, deixar de vendre habitatges municipals i deixar de retallar els serveis socials”, diu Madden. “Els inquilins necessiten una millor protecció i la proporció d’habitatges socials.”
