Actualment l’energia i l’aigua estan mercantilitzades i la garantia d’accés als subministraments bàsics a mercè de les empreses que en tenen el control i la gestió. L’afany de lucre d’aquestes empreses posarà sempre per sobre els beneficis a la garantia d’aquest accés. El capital és qui mana. Veiem què genera el capital.
Gairebé 800 milions de persones no tenen accés a l’electricitat i més de 2.000 milions, a l’aigua potable; també, uns 3.000 milions de persones escalfen la casa i cuinen amb la crema de biomassa o carbó. Aquesta manca de garantia en l’accés també provoca problemes de salut, ja que 1.000 infants moren diàriament per problemes relacionats amb la higiene i cada any, moren de forma prematura 4 milions de persones per malalties atribuïdes a la contaminació de l’aire de les llars a conseqüència de l’ús de combustibles fòssils per a cuinar.
Això passa majoritàriament al Sud Global, però a casa nostra la garantia dels subministraments tampoc està garantit, és restringit i limitat, i sobretot, condicionat. Per una banda, es produeixen talls de subministrament per impagament independentment de les possibilitats reals de les famílies. I per l’altra, també existeix una important manca de manteniment de les xarxes de distribució que deixa a les fosques moltes famílies d’arreu de l’Estat, fent-nos dependents de les inversions privades a la xarxa.
És important, remarcar que a Catalunya tenim la Llei 24/2015, nascuda d’una ILP promoguda i lluitada pels moviments socials del país. Aquesta llei evita el tall de subministrament per impagament a famílies vulnerables i estableix el mecanisme per eixugar el deute: acords entre administració i empresa. Així i tot, el deute encara és un problema no resolt per manca de voluntat política valenta d’exigir la condonació a les empreses de l’oligopoli elèctric, atès que tenen beneficis anuals mil-milionaris. Moltes de les famílies que han acumulat aquest deute des del 2015, han rebut pressió i assetjament per part de les empreses perquè el paguin.
El capital manté un sistema energètic que falla a destí, no garantint l’accés, però també en origen, vulnerant drets humans i causant danys mediambientals molt importants, tot per mantenir beneficis a les empreses que gestionen els subministraments bàsics. La producció energètica està molt relacionada amb un sistema legislatiu molt lax que permeti projectes que entren inevitablement en conflicte amb la població dels territoris on s’executen, així com estàndards ambientals a la baixa, permetent major contaminació i emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH), la generació d’energia per a ser aprofitada pel consum és causant aproximadament del 80% d’aquestes emissions a la Unió Europea; i major pèrdua de biodiversitat.
L‘energia és bàsica per la sostenibilitat de la vida humana, des de l’alimentació que és font d’energia pel treball motor i cerebral del nostre cos, fins a l’energia necessària per a la cocció dels aliments, la il·luminació o la calefacció. Per sorprenent que sembli el dret a l’energia no està equiparat encara als drets humans fonamentals, encara que està relacionat amb molts d’aquests, sobretot els referents a un habitatge digne.
Considerar l’accés a l’energia com un dret humà fonamental és avançar cap a la consideració de l’energia com un bé comú i no com una mercaderia, i amb la possibilitat d’exigibilitat als responsables d’obligacions que haurien de respectar, protegir i garantir aquest dret essencial. A més, és important que aquest dret giri al voltant de la solidaritat, de manera que es pugui garantir sense perjudici de cap altre dret en el present, arreu del món, i en el futur, per a les futures generacions. Per tant, el model energètic ha de ser garant de la sostenibilitat de la vida, en totes les seves formes. S’ha de basar en l’ecodependència, sabent les limitacions del planeta i la nostra dependència als recursos naturals per satisfer les nostres necessitats energètiques.
És indispensable que per crear un model a favor de la vida, les decisions es prenguin responent a criteris i necessitats col·lectivament identificades, mitjançant major poder de decisió de la ciutadania i control social de la gestió dels subministraments bàsics. La generació d’energia que destrueix la vida, utilitzant fonts nuclears o combustibles fòssils i la que el seu accés no és segur o no està garantit sense patiment, assetjament, escassetat o precarietat, no pot formar part d’aquest nou model.
Per això és important que per garantir fonts d’energia responsables amb la vida i per una qüestió d’equitat i justícia social, hi hagi un decreixement en el consum global, perquè ens trobem amb necessitats insatisfetes i poblacions amb sobreconsums: el 50% de les emissions de GEI provenen d’activitats del 10% més ric de la població mundial. Per ambdós motius, és important basar el model en la territorialitat, amb fórmules heterogènies per a garantir els subministraments bàsics i convertir l’energia en un veritable satisfactor de les necessitats més indispensables per a una vida digna.
