Allò que és comunitari no va de fer més. Va de saber quan deixar de fer
En convocatòries. En projectes. En discursos. Tot ha de ser comunitari. O, com a mínim, semblar-ho.
Fa anys va passar quelcom semblant amb allò “bio”. Tot era bio. I com més s’utilitzava la paraula, més difícil era saber què significava realment.
Amb allò que és comunitari comença a passar el mateix. Se’n parla molt. Però no sempre es practica.
Des de l’educació social, allò que és comunitari no és una etiqueta. No és un apartat en una memòria. Ni un requisit per puntuar millor.
Té a veure amb una altra cosa. Amb estar a prop. De les persones. Dels barris. D’allò que passa quan no hi ha ningú mirant.
Treballar comunitàriament no és liderar. És, moltes vegades, desaparèixer del centre. Acompanyar sense imposar. Sostenir sense dirigir. Ser professionals, sí. Però no protagonistes.
Perquè el que és comunitari no es dissenya. Sorgeix.
Sorgeix quan hi ha vincles. Quan hi ha confiança. Quan les persones fan seu el procés.
I aquí ve allò que és incòmode: Si l’acció comunitària necessita sempre del tècnic per sostenir-se… aleshores no és comunitària. I aleshores ja no parlem de comunitat, sinó d’alguna cosa que només funciona mentre hi som nosaltres.
Tenim dues opcions: Treballar tot el que és comunitari des d’una mirada transformadora, empoderadora i horitzontal. O convertir-ho en un nou hashtag del màrqueting capitalista. Un concepte que es ven bé, però que simplifica problemes socials complexos.
Potser el repte és aquest: Treballar per desaparèixer.
Perquè allò que és comunitari no va de fer més. Va de saber quan deixar de fer.
