L’exclusió social no és només falta de diners, sinó una suma de desigualtats que es van acumulant i exigeixen una resposta col·lectiva
Quan parlem de pobresa i exclusió social a casa nostra, no s’ha de fer des de la teoria, sinó des del que veiem cada dia. La realitat que tenim a Catalunya és més dura del que sovint ens mostren les xifres, i una de les coses que més ens ha de preocupar és que, a poc a poc, estem normalitzant la precarietat. Ens estem acostumant a sentir que és normal no arribar a final de mes, patir per pagar el lloguer o viure amb una incertesa constant.
L’estudi FOESSA més recent sobre pobresa i exclusió social ajuda a entendre aquesta realitat amb profunditat. No es queda només en dades econòmiques, sinó que analitza, a partir de 37 indicadors, la realitat de les persones en situació de patiment en temes com: l’habitatge, la salut, la feina, l’educació o les relacions socials. Això és important perquè la pobresa no és només no tenir diners. És una acumulació de dificultats que s’entrellacen i acaben atrapant les persones.
Una de les coses que veiem és que cada vegada hi ha menys gent plenament integrada. Al mateix temps, tampoc creix tant la pobresa extrema, sinó que augmenta sobretot la gent que viu en una situació fràgil. Això és el que més s’està estenent, una precarietat convertida en una forma de vida habitual.
Davant d’això, hi ha el mite sobre la idea que les persones pobres no s’esforcen. Això és fals. Les persones que viuen en precarietat fan tot el que poden per sortir-se’n, però les condicions no els ho posen fàcil. Quan algú viu amb por, amb inseguretat i amb incertesa constant, és molt difícil avançar.
Aquesta inseguretat també té conseqüències socials. Quan molta gent se sent angoixada, és més fàcil que busqui respostes simples i culpables fàcils. I sovint, els primers assenyalats són les persones que acaben d’arribar. Però la realitat és que les persones immigrades són, precisament, les que pateixen amb més intensitat tots els factors d’exclusió: tenen menys drets, més precarietat laboral, més dificultats per accedir a un habitatge i menys protecció social.
Si hi ha un problema que destaca per sobre de tots, és l’habitatge. És, sens dubte, el principal factor d’exclusió avui. El cost del lloguer fa que moltes persones visquin en habitacions, en habitatges insegurs o en situacions d’infrahabitatge. Això no és només una qüestió econòmica, sinó que també és viure permanentment amb ansietat, sense sentir que tens una llar.
També vivim un canvi molt preocupant: la pobresa afecta cada vegada més els infants i els joves. Els joves tenen dificultats enormes per emancipar-se, per tenir estabilitat laboral i per construir un projecte de vida. I els infants són el col·lectiu amb més risc de pobresa. En canvi, la gent gran està més protegida gràcies a les pensions i al fet que molts tenen l’habitatge pagat.
Un altre factor clau, i sovint oblidat, són els vincles socials. No estar sol és un dels millors protectors contra l’exclusió. Tenir algú que escolti, que acompanyi o que doni suport pot marcar la diferència entre caure en una situació extrema o poder resistir.
Malgrat tot, també s’han de veure motius per a l’esperança. Quan les persones es coneixen i es relacionen, la por desapareix. Quan deixem de veure “altres” i comencem a veure persones concretes, canvia la mirada. I això demostra que la confiança, la solidaritat i l’acompanyament poden transformar realitats i han de ser sempre presents.
Per aquesta raó, el repte més gran que tenim no és només econòmic o polític, sinó també social i humà. Hem de lluitar contra la por, contra la desconfiança i contra l’aïllament. Hem de defensar polítiques que protegeixin especialment la infància i l’habitatge. I, sobretot, hem de recordar que darrere de cada dada hi ha persones amb històries de patiment.
