El Mouhamadou, la Estebana i el Giorgio han patit l’aporofòbia en pròpia pell. Ens ho expliquen a la primera Conferència Internacional sobre Aporofòbia rganitzada per l’IQS, conjuntament amb totes les comunitats educatives de la URL, Arrels, Assís i Càritas.
La Primera Conferència Internacional sobre Aporofòbia organitzada per l’IQS, conjuntament amb totes les comunitats educatives de la URL, Arrels, Assís i Càritas i que ha comptat amb el suport de la Fundació “la Caixa”, ha estat una cita privilegiada per centrar l’interès acadèmic i mediàtic en una qüestió que generalment queda fora del focus.
Hi han participat veus expertes d’aquí, com la creadora del concepte, Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia política, i de fora com el també catedràtic de Filosofia per la Universitat de l’Uruguai, Gustavo Pereira o la doctora Esther Pillar Grossi, qui ha assessorat en temes d’Educació el govern de Lula da Silva, del Brasil, entre moltes d’altres.
Però cap va causar l’impacte del workshop organitzat conjuntament entre Arrels, Assís i Càritas amb testimonis que han patit l’aporofòbia en pròpia pell.
Mouhamadou Gaye és un jove d’origen senegalès que està construint la seva vida a Barcelona des de fa dos anys. Viu en un pis compartit de Càritas amb altres joves que van arribar sols buscant la promesa europea i finalment sembla que la té encarrilada. Ha trobat una feina de forner. Al mateix temps que treballa, segueix estudiant per treure’s un grau mitjà i encara li queda temps per a la seva passió, el futbol.
Gaye n’ha passa de tots colors. L’última té per escenari una oficina de CaixaBank. Necessitava obrir un compte on cobrar la nòmina. I el comercial li exigia la nòmina per obrir el compte. Un cercle viciós que va durar dos mesos, tot i la intervenció de l’entitat.
Estebana Ortiz és una dona colombiana forta i valenta. Fugint de les amenaces de mort que l’assetjaven per ser una defensora dels DDHH, va arribar gràcies a una col·lecta dels companys de feina. En arribar, va haver de viure un temps al carrer, fins que va trobar aixopluc a Assís.
Ortiz té un problema de salut que l’obliga a prendre medicació de forma crònica, però tot i que té dret a l’assistència mèdica, no té accés a la bonificació farmacèutica. És Assís qui l’hi finança en una farmàcia de confiança.
La primera vegada que va anar a buscar les pastilles a la farmàcia, la dependenta es va absentar un moment i en tornar al taulell, quan la dona li demanà el medicament, la farmacèutica va acusar-la d’haver-se-les posat a la butxaca. Davant la negació de la dona, la conversa va anar pujant de to fins que Ortiz va patir un atac d’ansietat i va haver d’acabar intervenint-hi la policia. Per descomptat era un error de la farmacèutica, però lluny d’admetre’l, encara va llançar comentaris despectius.
El tercer testimoni, Giorgio Ossola, ha viscut al carrer una temporada llarga amb la Coffee, la companya fidel. Sovint pernoctava a la zona de l’Aquàrium, perquè era més tranquil·la que altres llocs de la ciutat. És un recinte privat, i a l’empresa no li agradava tenir-hi persones sense sostre a l’hora d’obrir, així que molt abans d’aixecar la persiana utilitzava tècniques dissuasius per foragitar-los com encendre llums molt potents, o regar el terra. Més tard van col·locar-hi mobiliari hostil.
Perplexitat, ràbia, incomprensió, frustració… Són alguns dels sentiments que els generen aquestes actituds i que tots tres van transmetre amb gran emoció a la quarantena de persones que assistien de públic.
Ossola va afegir la que potser és la frase més frapant: “Caminava amb la mirada fixa a terra. Ja sabia que ningú em veia, però no volia que ningú s’adonés de la meva presència”.
Al costat d’aquests testimonis, tres representants de les entitats que els donen suport:
David Vázquez, de Càritas, va remarcar que no va ser només aquesta entitat bancària qui va posar entrebancs a Gaye per obrir el compte, el BBVA i el Banco de Santander no han ni donat resposta a la petició. I va donar fe que no és un fet puntual, sinó que és habitual que se’ls demani més documentació acreditativa i que els tràmits siguin més llargs.
Roger Fe, el representant d’Assís, va explicar que l’entitat havia decidit trencar la relació amb la farmàcia després de molts anys, però va reconèixer que la farmacèutica no és, a dia d’avui, prou conscient del motiu.
Beatriz Fernàndez, de l’equip jurídic d’Arrels, va constatar les pràctiques hostils d’entitats privades i administracions públiques vers les persones que viuen al carrer. Moltes d’aquestes pràctiques són subtils o es basen en traves administratives, però totes tenen una càrrega de violència important.
El públic va enriquir la taula amb preguntes i comentaris i va marxar amb una promesa: ara que ja són capaços d’identificar les actituds aporofòbiques i, sobretot, que saben com és sentir-les en pròpia pell, faran tot el possible per denunciar-les i no reproduir-les.
