L’oci i la cultura són elements imprescindibles per a la cohesió social, la identitat i la participació social
Les causes d’exclusió social són múltiples i tenen a veure amb factors laborals, econòmics, polítics, d’identitat cultural, d’edat o relacionades amb discapacitats psíquiques o físiques. Però a banda d’aquests factors, no podem oblidar els factors relacionats amb la cultura i l’oci. Gaudir de la cultura i de l’oci és quelcom imprescindible per a qualsevol persona, però és especialment significatiu per a persones en situació d’exclusió social. Davant de necessitats més urgents de caire social, sovint les polítiques públiques i també les organitzacions socials obliden que la inversió en cultura i en oci no és només una necessitat per al millor benestar de les persones, sinó sobretot una inversió que contribueix a la cohesió social.
Sentiment de pertinença
Això és important per dues raons. En primer lloc, com a element preventiu de l’exclusió social. En qualsevol societat, l’oci i l’accés a la cultura ens permeten identificar-nos a un grup de persones que comparteixen una identitat cultural. Dit d’una altra manera: quan participem en oci i cultura no només ens ho passem bé, sinó que estem identificant-nos culturalment i socialment.
La participació en festes, en tradicions, en espectacles, en activitats culturals permet sentir-nos partícips d’una identitat del nostre grup social més immediat i al mateix temps del nostre poble, ciutat o país. Evidentment, els factors d’integració social són múltiples i diversos en una societat pluricultural, però l’accés a la cultura (entesa no com a alta cultura, sinó en un sentit antropològic, com el conjunt d’elements que ens identifiquen socialment) esdevé un factor clau en qualsevol política cultural i social.
Per això calen dues coses: un canvi en les polítiques culturals per orientar-les a una major participació social i tenir clar que la inversió en cultura és una inversió en cohesió social i en prevenció de l’exclusió social.
Oci per a tots
En segon lloc hi ha un altre factor bàsic. Sovint considerem elitistes les polítiques culturals, quelcom que només gaudeixen les classes que poden accedir a espectacles culturals o a exposicions. Quan al maig del 68 es reivindicava “la Gioconda al metro” es demanava quelcom que sovint sembla oblidar-se en les polítiques culturals: el valor integrador de la cultura.
Són moltes les accions que ja fan les entitats culturals per a persones en situació d’exclusió però poden passar desapercebudes: des d’apropar l’òpera a tothom fins a obrir les sales d’exposicions a persones sense recursos, o fer museus que no siguin per a les elits sinó per a persones de tota condició. Sense oblidar les grans possibilitats terapèutiques de la música, les arts o els espectacles per a les persones amb discapacitats.
Es fan moltes accions en aquest sentit, però cal encara donar moltes més passes per convertir la cultura i les institucions culturals en una mena d’”hospitals culturals” accessibles a persones sense recursos, discapacitades, o persones amb risc d’exclusió. Obrir les seves portes al servei de la cohesió social.
Per fer-ho possible cal que les polítiques socials i les polítiques culturals vagin de bracet per aconseguir que l’oci i la cultura no es vegin com un element superflu, sinó com un element fonamental per aconseguir societats més igualitàries. Per al benestar social ens calen òbviament els recursos mèdics i assistencials més bàsics, però també assumir que l’oci i la cultura són elements imprescindibles per a la cohesió social, la identitat i la participació social.
