Comprenem millor el que volen els altres si pensem que volen el mateix que nosaltres. La millor manera d’entendre les causes d’emigrar és sota el prisma del mandat evangèlic «estima els altres com t’estimes a tu mateix » (Mt 22,39).
Cadascú de nosaltres segur que hem viscut dues situacions bàsiques, a la vida: voler guanyar-nos-la, i voler conèixer món. Voler conèixer món voldria dir que, més enllà de la necessitat, tenim un impuls, un desig de progressar. Podem arribar a canviar permanentment de país sense que, estrictament, en tinguem necessitat material. Una recerca sobre joves d’origen immigrat a Catalunya, de 15 a 29 anys, va concloure que «tenen clarament grans expectatives de futur, de millora personal i familiar. Valoren el fet que l’adhesió a la societat catalana es fonamenti en les promeses de modernitat, com per exemple la millora de la posición social basada en l’esforç i la millora de les condicions materials l’existència en condicions d’igualtat, sense importar l’origen». Però la cerca de la promesa de dignitat és també, i a vegades, devastadora. Una part s’hi deixarà la vida: a la Mediterrània i des de 2014, vinti-vuit mil tres-centes vint persones han desaparegut, segons l’Organització Internacional per a les Migracions.
No caldria mirar els immigrants a casa nostra com si no tinguessin cap altre remei, com si, si poguessin, tornarien aviat al seu país. A la llarga, la majoria, malgrat l’enyor, no hi voldran tornar: el que voldrà, igual que nosaltres, és la seguretat jurídica d’anar-hi i tornar quan vulgui. Per exemple: guanyar-se la vida a Catalunya i anar els estius de vacances al seu país, i després poder retornar aquí amb normalitat al setembre i portar puntualment els nens a escola. No interpretem sempre la migració com només una necessitat material. Les causes són complexes i ambivalents, tal com ho són els sentiments íntims de qui emigra. Com el missatge que un migrant qualsevol va posar a Facebook el 2021 i que es viralitzà: «Emigrar es casi como morir, y al mismo tiempo vivir». I si nosaltres, respecte de les nostres pròpies necessitats («… comt’estimes a tu mateix»), estem satisfets, contents de la nostra pròpia lluita, admirem els immigrants com admirem els nostres propis esforços: no els mirem ni amb culpabilitat ni amb paternalisme. Mirem-los amb prudència i respecte. En la lluita diària, som iguals. Els que ens ha de preocupar és la cohesió social. Una preocupació que no té a veure amb els immigrants sinó amb el conjunt de la població, amb tothom.
Quedem-nos amb una petita teoria de butxaca: els estrangers que venen a quedar-se (no com a turistes) a casa nostra ho fan per tres motius bàsics. El primer motiu: perquè necessiten, ells i llurs famílies, guanyar-se la vida. El segon motiu: perquè nosaltres els necessitem perquè treballin a les nostres empreses o a casa. La nostra legislació d’estrangeria ho reconeix així, i les autoritzacions de residència es poden donar: perquè vols venir a treballar i una empresa d’aquí et vol oferir un contracte, perquè vols venir a treballar com autònom, perquè vols fer una inversió, perquè hi vols portar la teva família, perquè vols estudiar aquí. Tornem a veure com les causes es barregen: es tracta de raons pròpies dels estrangers per venir, alhora que també nostres per rebre’ls. La necessitat que té Europa d’immigrants està més que detectada i quantificada per la Unió Europea. És tot un símptoma que, per primera vegada a la seva història, la UE compti amb una comissària dedicada a la demografia —la croata Dubravka Šuica—. La UE, com també molts països europeus, tracta de reaccionar a problemes com la minva de població, el seu envelliment o el despoblament de les zones rurals.
Finalment: el tercer motiu és: perquè la persona és perseguida (els refugiats). A Espanya, es va tractar d’una causa no gaire coneguda fins al 2015, quan molta gent va arribar fugint de la guerra de Síria. En els darrers anys s’hi ha afegit una causa d’emigrar, o, si voleu, de fugir: la causa climàtica. Els canvis climàtics cada vegada són més intensos i fan més mal, i també provoquen més moviments forçats de la població, que ja no pot viure on abans vivia, perquè desapareix el sol, o s’inunda o deixa de ser productiu agrícolament. El 2023 ha ocorregut un fet de gran importància simbòlica, el reconeixement, per primera vegada, d’una via legal de refugi basada en el canvi climàtic. Dues-centes vuitanta persones de Tuvalu, un estat insular del Pacífic, van ser admeses per Austràlia com a refugiades climàtiques. Les xifres futures dels migrants mediambientals són encara massa incertes. Un informe recent del Parlament Europeu estimava que, l’any 2050, entre vint-i-cinc i mil milions de persones s’hauran vist forçades a migrar per aquesta causa.
