Migració / 07/08/2015

Fronteres interiors. Xerrada i col·loqui “Som migrants”. Per Imma Mata, responsable de Migració de Càritas Diocesana de Barcelona. Juliol de 2015.

Publicat per: Càritas Diocesana de Barcelona

Havent sentit el drama de les dues fronteres exteriors (Mèxic/EEUU i la nostra frontera sud), jo parlaré de les fronteres interiors, que dissortadament també existeixen.

Jo veig la frontera com quelcom que separa entre aquí i allà, nosaltres i ells. I, en aquest sentit, quan penso en fronteres interiors a mi me’n vénen al cap tres tipus: les invisibles, les legals i les físiques, amb els Centres d’Internament d’Estrangers.

Les legals i les físiques afecten sobretot a les persones immigrades que no tenen autorització per residir legalment a Espanya, mentre que les invisibles les pateixen moltíssimes persones independentment de si tenen autorització per residir, és a dir, poden tenir autorització de residència des de fa moltíssims anys i fins i tot pot ser que ja tinguin nacionalitat espanyola.

Quan parlo de fronteres invisibles m’estic referint al rebuig que pateixen moltes persones pel fet de ser immigrants. A vegades és un rebuig evident i agressiu i d’altres molt més subtil. Malauradament us podria posar moltíssims exemples, però només us n’esmentaré tres:   

El primer, és del tracte discriminatori que moltes vegades reben per part de l’Administració. Un exemple molt il·lustratiu és el següent: un dia, un grup de tretze joves d’uns 20 anys estaven fent soroll en un portal de Barcelona. Els veïns, molestos, van trucar la Guàrdia Urbana. La Urbana es va presentar, els va identificar, i els va dir que rebrien un multa de 15 euros. Passats un mesos, tots van rebre la multa, però no totes les multes eren de la mateixa quantitat. Onze nois espanyols la van rebre de 15 euros, un altre noi espanyol, d’origen marroquí i evidentment amb noms marroquins, la va rebre de 55 euros i un noi marroquí, amb autorització d’estada a Espanya com estudiant, també la va rebre de 55 euros.  El motiu de la multa era igual per tots (fer soroll i consumir begudes alcohòliques), però l’import variava segons el seu origen, 15 euros pels nois amb noms espanyols i 55 pels nois amb noms marroquins.  

Com creieu que es van sentir aquests dos nois? Estem parlant de joves de 20 anys… Si la nostra societat els exclou així, potser en trobaran una altra que els farà sentir algú… 

Un altre exemple freqüent és el de la persona a qui no se li lloga un pis, perquè ha vingut d’un altre país. Diverses vegades m’han explicat que quan truquen per telèfon, perquè han vist que es llogava un pis, la resposta del propietari és “ja està llogat” o simplement els hi penja, quan sent que tenen un accent diferent. Quan acte seguit hi truca un espanyol i ni els hi penja ni els informa que està llogat.

I el tercer exemple és el de quan es tracta als estrangers com delinqüents. Tinc una amiga casada amb un noi de Guinea Bissau i un dia, tot passejant pel passeig de Gràcia, va veure que una senyora que estava al davant va fer un gest exagerat agafant la bossa, quan va veure de reüll que ell anava al darrere.    

Aquestes són fronteres invisibles que afecten molt a les persones i que poden arribar a ser molt més cruels que les fronteres legals o físiques perquè tant les fronteres legals com les físiques es poden arribar a superar i un cop superades van quedant  enrere. Les invisibles, no obstant, segueixen allà, a diari, i et poden acompanyar tota la vida.

En aquest punt, la societat d’acollida, tot nosaltres, tenim un paper fonamental. Un dia llegia que els fills i néts de la immigració se senten integrats en un país en funció de com es va acollir als seus avis, i em sembla molt encertat. Si tractem malament a la primera generació d’immigrants, és molt probable que aquestes persones tinguin un rebuig cap al nostre país i el traslladin als seus fills i néts, mentre que si els tractament com iguals i amb respecte, els serà molt més fàcil sentir-se part de la nostra societat i als seus fills i néts, ja no cal dir.

Aquest és un factor importantíssim per a la cohesió social d’avui i del futur, per a una bona convivència. Vivim moments molt durs a causa de la crisi econòmica, i les persones immigrades encara ho tenen més difícil, per tant és molt probable que el dia de demà aquestes persones diguin “ ho vam passar molt malament, no teníem feina”, però seria imperdonable que diguessin “ens van tractar molt malament”.  

Però apart d’aquestes fronteres invisibles, hi ha les legals i les físiques, amb els Centres d’Internament d’Estrangers,  que afecten sobretot als immigrants que no estan autoritzats  a residir legalment a Espanya, els que normalment anomenem immigrants irregulars (sobretot no il·legals, perquè ningú no és il·legal). Són persones que poden haver arribat de Ceuta, Melilla, Canàries, o a través de l’aeroport del Prat. Poden haver entrat com a turistes, i s’han quedat a Espanya després del període permès, que normalment és de tres mesos.   

Què significa ser irregular en el nostre país?

-Que no pots estar-hi, per tant que has de ser invisible, sobretot als ulls de l’autoritat policial perquè si et veuen i et detenen, et poden portar a un Centre d’Internament i expulsar en qualsevol moment.

-Que no pots treballar.

-Que no tens cap ajuda social, excepte el poder anar a un menjador públic o, en una situació d’urgència, poder dormir en un alberg.

-Que no tens dret a les ajudes d’habitatge.

-Que no pots rebre formació, a menys que siguis menor d’edat.

Tot això fa que l’ immigrant  irregular estigui en una situació molt vulnerable i fràgil;  que visqui amb molta por de ser detingut i expulsat, he conegut persones que, pel fet de ser de diferent color o tenir trets asiàtics,  no sortien de casa; també fa que moltes vegades pateixin situacions d’explotació laboral, perquè es veuen obligats a treballar en l’economia submergida i en aquest àmbit no sempre es respecten els drets laborals, moltes vegades es cobren sous de misèria, es fan jornades llarguíssimes i no es tenen dies de descans ni de vacances.

Com a societat, crec que hem de lluitar per a què tots tinguem els mateixos drets i deures i se’ns tracti amb la mateixa dignitat. Segurament les fronteres legals i físiques són més difícils de vèncer, però les invisibles depenen exclusivament de nosaltres.  

Moltes gràcies.

Imma Mata i Burgarolas

   

 

 

Fes un donatiu
infocaritas@caritas.barcelona

Càritas és una entitat sense ànim de lucre de l’Església catòlica. La nostra missió és acollir i acompanyar les persones en situació de pobresa i exclusió social, per tal que siguin protagonistes del seu desenvolupament integral, des del compromís de la comunitat cristiana. Els tres objectius de Càritas són promoure, orientar i coordinar l’acció social; sensibilitzar la societat i denunciar situacions d’injustícia social. Volem construir un món on els béns de la Terra siguin compartits per tota la humanitat des de la dignitat de la persona, des del treball per la justícia social i des de la solidaritat i el compartir fratern.

Deixa un comentari

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons