Presentem un relat fictici però real, un relat que ens aproxima a les dificultats que arrossega una persona quan abandona el seu país d’origen per una situació límit i ha de deixar enrere la família
La Maria (nom fictici) és una noia del Salvador. Portava una vida normal, com la de qualsevol altre, i es feia càrrec de dues criatures amb el seu marit. La seva vida va quedar estroncada quan presencià un assassinat a mans de les “maras”. Les “maras” són bandes llatinoamericanes vinculades al crim organitzat (narcotràfic, tràfic de persones i d’armes, segrestos i fins i tot terrorisme).
En ser testimoni de l’assassinat, la Maria va sentir-se insegura per primer cop a la seva vida. La situació va portar-la fins a les autoritats policials de El Salvador per denunciar el que havia vist. Un cop explicat el cas, els agents van informar-la que el succés escapava de les seves funcions, i que no podien garantir la seva protecció. Finalment van indicar-li que, per la seva seguretat, el millor era fugir del país.
Avui, la Maria és a Barcelona amb un document oficial que acredita les vicissituds que ha patit. En aquesta nova etapa, la Maria compta amb el suport de Càritas Diocesana de Barcelona, i ara té un equip de persones que vetllen perquè se senti acollida i acompanyada.
Amb tot, la Maria es troba en una cruïlla. La seva situació li permet demandar protecció internacional. Quan una persona sol·licita protecció internacional, l’administració del país que l’acull decideix quin estatus li atorga.
En cas que l’administració li reconegui el dret d’asil i la condició de refugiat, la persona podrà viatjar però no tornar al seu país d’origen. Si l’administració decidís aquesta opció pel cas de la Maria, suposaria no veure a la seva família durant molt de temps. Per altra banda, l’administració pot decidir atorgar-li una protecció subsidiària que li permetria viatjar al seu país d’origen i retrobar-se amb la seva família. Acollir-se a la protecció internacional té un risc, i el problema rau en el fet que la persona sol·licitant no pot escollir l’estatus que millor s’adequaria a la seva situació. Davant d’aquesta disjuntiva, l’única alternativa que li queda a la Maria és quedar-se irregular a Espanya i d’aquí a tres anys, si té un contracte de treball d’un any, aconseguir una autorització de residència i treball per arrelament social.
Com passa molt sovint, la realitat va per davant la normativa i per tant aquesta no respon a moltes de les situacions complexes que es plantegen al nostre món. L’existència de la protecció internacional és molt positiva, però el procediment que tenim fa que moltes persones renunciïn a un dret que tenen. Per tant, caldria reformar aquest procediment de manera que les persones poguessin sol·licitar la protecció més adequada a la seva situació. És una qüestió de seguretat jurídica, i no és possible que una sol·licitud de protecció tingui conseqüències tan diferents que obliguem a les persones a fer un salt al buit sense informació prèvia.
Si no es canvia el procediment, moltes persones es veuran abocades a romandre de manera irregular a casa nostra, viure amb por i treballar en l’economia submergida.
