Entrevista amb Eduard Sala, director de Càritas Diocesana de Barcelona
Eduard Sala i Paixau (Barcelona, 1962) és educador social, coach, formador i llicenciat en Filosofia i Lletres. És casat i pare d’un fill i una filla. Des del 2015 fins al 2023 va ser responsable de l’Àrea Social de Càritas Diocesana de Barcelona, i des de l’octubre del 2023 n’és el director. Va iniciar la seva tasca en el món social l’any 1982, primer, com a voluntari a Càritas, més tard, com a professional. Durant més de dotze anys ha dirigit diversos projectes de la Companyia de les Filles de la Caritat, destinats a persones en situació d’exclusió social. També ha estat responsable de serveis adreçats a infants i joves en situació de risc i professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social de la Fundació Pere Tarrés – URL. El 2019 va guanyar el premi literari Feel Good amb el llibre Va de vida (Plataforma Editorial).
Ara farà un any que ets el director de Càritas Barcelona. Com valores aquest primer curs?
Càritas no és una persona en concret, sinó que està formada per un bon equip de persones voluntàries i contractades. És gràcies a totes elles que l’acció de Càritas es pot dur a terme des dels 539 projectes que tenim repartits a la diòcesi, i que podem donar resposta a unes 100.000 persones, sumant l’acció de Càritas Diocesana i de les Càritas parroquials i arxiprestals. La tasca de Càritas és fruit d’un compromís col·lectiu i comunitari, que ens explica per què fa 80 anys que som aquí.
Pel que fa al curs 2023-2024, ha estat marcat per la mobilitat humana, per un índex d’atur que ha anat retrocedint, però també per un mercat de treball que genera feines molt precàries i un mercat immobiliari que exclou i expulsa.
En la darrera roda de premsa vas advertir que Càritas Barcelona estava arribant al límit de la seva capacitat. Per què?
De totes les que persones que vam atendre durant el 2023, més de la meitat van ser ateses per primera vegada. No podem donar resposta a tantes persones que s’adrecen a nosaltres amb tantes necessitats. En comparació amb els recursos que hi podem destinar, hi ha un abisme. Això fa que hàgim de gestionar la impotència, amb la consciència de saber que fem tot el que podem, però que amb això no n’hi ha prou.
És important conèixer la realitat i no resignar-nos. És important cadascun dels granets de sorra que componen la platja i cadascuna de les gotes que formen l’oceà. Davant de l’oceà o d’una platja immensa ens sentim impotents, però compta cada gra de sorra, cada gota d’aigua i cada acció. Conscients de les limitacions, però no resignats.
En els darrers anys us heu centrat en la importància de l’acció comunitària. Per què Càritas aposta per aquest model?
Cada vegada les persones ens repleguem més en el nostre telèfon mòbil, no sortim de la nostra “bombolla relacional”, i això fa que ens sigui difícil generar espais de trobada amb aquells que són diferents. En aquest context, tot el que és comunitari esdevé fonamental.
El papa Francesc ens diu que a “l’Església hi cabem tots, tots, tots”, ens demana que siguem una “Església en sortida” i, amb el Sínode, ens impulsa a concretar la crida de “caminar junts”. L’aposta de Càritas pels espais polivalents, pels espais de relació i pel treball grupal i comunitari respon a la nostra realitat i a la seva crida, i per això és tan important posar taules parades, portes obertes i generar espais pont on les persones es trobin. Des de Càritas fa temps que diem que sols no arribem enlloc. Són tantes les necessitats socials que hem d’aliar-nos amb les persones mateixes, amb les comunitats, i amb aquells que saben fer millor una part del que necessitem, com és el cas de la Fundació Habitatge Social, la Fundació Formació i Treball, el Centre Català de Solidaritat-CECAS, moltes altres entitats del tercer sector i les diverses administracions.
Tenim un problema quan algunes administracions no col·laboren o no estan per la feina. La majoria intenten fer tot el que poden, però encara n’hi ha que continuen pensant que poden prescindir de les entitats socials i els diversos agents que configuren les comunitats. Treballar junts vol dir estar disposat a deixar d’estar al centre, ser capaç de cedir, de renunciar a una part. És més important el “què fem”, “per a què” i “per a qui” ho fem, que no qui es posa la medalla. Per treballar conjuntament es necessita molta generositat i consciència dels propis límits. Nosaltres no estem per crear un ‘made in Càritas’, sinó per ajudar les persones, amb el màxim de col·laboracions que siguin possibles.
Davant d’una ciutadania que cada vegada està més tancada en si mateixa, creus que Europa ha d’esdevenir una societat d’acollida?
La guerra d’Ucraïna ha evidenciat que hi ha una doble vara de mesurar a l’hora d’acollir. En José María Vera, director executiu d’Unicef Espanya, deia que si Espanya va poder acollir 40.000 infants ucraïnesos, també pot ferho amb 6.000 que venen d’Àfrica. A Europa, la nostra societat s’està blindant davant del que és desconegut i em preocupa com des de Càritas, com a Església i com a persones seguidores de Jesús, hi donem resposta. El nostre repte és aconseguir que les nostres comunitats i els nostres germans en la fe no esdevinguin portes tancades, sinó que ens mantinguem seguidors d’un missatge d’acollida incondicional.
Estem parlant de seguir un Jesús que es relacionava amb el leprós, amb la dona prostituta, amb el cobrador d’impostos, amb el nocreient. Es tracta de recuperar aquell missatge de Jesús, que era el d’acollir l’estranger, el diferent. Hi ha dues cites del papa Joan Pau II que voldria destacar.
La primera és del 2005 on deia que la pertinença a la família humana atorga a cada persona una mena de ciutadania mundial, fent-la titular de drets i deures. La condemna del racisme, la tutela de les minories, l’assistència als pròfugs i refugiats, la mobilització de la solidaritat internacional per a tots els necessitats no són més que aplicacions coherents del principi de la ciutadania mundial.
La segona és del 2001, on deia que si bé és cert que els països altament desenvolupats no sempre poden absorbir tots els que emigren, cal reconèixer que el criteri per determinar el límit de suportabilitat no pot ser la simple defensa del benestar, ignorant les necessitats reals dels qui tristament es veuen obligats a sol·licitar hospitalitat. Aquesta frase hauria de regir tota la nostra mirada davant d’una Europa que es tanca, davant d’una societat que aixeca murs i es blinda. Jesús ens deia “sortiu, no tingueu por”.
Aquest caminar junts des de la sinodalitat és també un caminar junts amb els que són diferents.
A principis del 2024 es va produir la integració amb Càritas Mataró. És un pas més cap a aquest caminar junts?
És una oportunitat i un regal. Aquesta unió ens fa més forts, i vull agrair la feina de tots els companys i companyes que, durant anys, han forjat una Càritas tan propera i tan implicada amb la ciutat de Mataró. Gràcies per la generositat que han tingut a l’hora de concretar encara més la integració amb Càritas Diocesana, amb l’Església que camina per atendre les persones més vulnerables del bisbat de Barcelona. Un dels reptes que tenim per a aquest curs 2024-2025 és adaptar l’entitat a la reorganització de la diòcesi de Barcelona impulsada pel Cardenal Arquebisbe Joan Josep Omella, i ja avanço que Mataró esdevindrà una de les centralitats de Càritas a la diòcesi.
Com poden ajudar-nos les persones que estiguin llegint aquesta entrevista?
De moltes maneres. Vull donar les gràcies a les persones voluntàries, que ofereixen part del seu temps, i també a totes aquelles sòcies i donants que aporten diners o que cedeixen llegats i herències a Càritas. Els seus donatius van adreçats a persones amb nom i cognoms, i responen a situacions i necessitats concretes de vides úniques.
També els demano que continuïn confiant en nosaltres i que, en cas que puguin, augmentin el seu ajut amb temps o diners. A més a més, poden fer d’ambaixadors de Càritas, donant a conèixer la nostra feina a familiars i amics. Els necessitem per aconseguir que el seu entorn es comprometi, sigui amb nosaltres o amb aquella entitat en la qual confiïn. Cada gra de sorra permet que hi hagi platja, i cada gota conforma l’oceà. Necessitem cadascuna de les aportacions per continuar fent de Càritas el que som: porta oberta, taula parada, mà estesa… per al màxim nombre de persones que ens sigui possible.
