Ja fa temps, el 1998, els nostres camins es van creuar a Càritas Diocesana de Barcelona. Hi vas arribar com a directora, sense pompa, amb senzillesa, sola, caminant per les oficines de Plaça Nova amb la mirada ampla i oberta.
Vaig tenir l’oportunitat de conèixer de prop quina gran persona has estat. Res del que afectava les persones, sobretot el seu patiment, et resultava aliè. Anaves als diferents locals, al llarg de tot el territori de la diòcesi i escoltaves seriosament les dificultats, dubtes i propostes. Animaves a buscar solucions, a fer equip. T’apropaves amb naturalitat, tenies confiança en les persones, defensaves que tothom pot arribar a aprendre’n més i sempre delegaves les tasques amb facilitat.
Saps? Em va sorprendre i alhora em va agradar veure que defugies el protagonisme, els encerts els vivies com el resultat d’un esforç col·lectiu, no necessitaves que parlessin de tu, centraves la conversa en les persones i especialment en les més febles. Persona fidel, respectaves els compromisos adquirits i sempre mantenies la teva paraula.
Quina fermesa i coratge demostraves a l’hora de defensar les injustícies! No tenies por de dir en veu alta i clara el que calia fer malgrat la resistència, tant interna com externa a la institució. Has estat una dona lluitadora. No et vas deixar vèncer per les dificultats. Defensaves els drets de les persones migrades, de les dones que patien violència de gènere, de tota persona que no tenia les necessitats bàsiques cobertes. I alhora, ens deies, calia lluitar contra les causes que generen les situacions de desigualtat, trencar la cronificació de la pobresa.
Així, van néixer diferents projectes a Càritas, per donar resposta a tots aquests reptes. El teu pas per la institució no ha passat desapercebut, has deixat una empremta especial.
Més endavant, set anys després de la teva arribada a Càritas Barcelona, et van demanar que assumissis la presidència de Càritas Espanyola i no vas dubtar en respondre que sí malgrat l’esforç que havies de fer a nivell personal. El trasllat alguns dies a la setmana a Madrid t’allunyava físicament de la teva família que per a tu era molt important. El teu marit, els teus fills i néts els tenies molt presents malgrat les hores de treball que dedicaves a la institució.
No em va resultar gens estrany quan ens explicaves que abans de tot això, el teu activisme polític et va portar, amoïnada per les dones de barris humils que no entenien la situació social i política en la qual vivien, a anar a casa seva, si calia porta per porta, o al carrer, per explicar amb llenguatge entenedor les propostes que oferien els diferents partits polítics i com afectava el vot d’aquestes dones en la seva vida. Vas aconseguir animar-les a anar a votar, les vas fer sentir importants, les seves decisions tenien repercussions.
Gràcies, Núria, per la teva vida i el teu exemple!
