Amb calidesa i les portes obertes em rep l’Eduard Sala, director de Càritas Diocesana de Barcelona. És una conversa que m’ha marcat, i confio que també ho faci en vosaltres. Ens trobem a les oficines de Càritas, al cor de Barcelona, un lloc que reflecteix bé la missió de l’entitat: ser al centre de la vida i estar a prop de la gent. Podeu llegir l’entrevista sencera en aquest enllaç
Com va arribar a Càritas i què el va motivar a involucrar-se en aquesta missió social?
En un inici, el meu objectiu era treballar a l’empresa privada. Estudiava econòmiques i obtenia matrícules d’honor. Però tot va canviar després d’una crisi industrial: vaig veure el meu pare perdre la feina i patir-ne les conseqüències. Allò em va provocar una crisi de propòsit vital i també de fe. Vaig descobrir que el món empresarial era ferotge. Vaig deixar els estudis per posar-me a treballar i ajudar a casa. A vint anys vaig entrar a Càritas com a voluntari i allò em va donar un sentit. El voluntariat em va salvar. Vaig començar ajudant nens, i aquest compromís social —acompanyar vides que no tenien res a veure amb la meva— em va transformar. La Pilar Malla, directora en aquell temps, em va nomenar responsable d’un centre de Càritas per atendre nens tutelats. Des de llavors hi continuo vinculat.
Com ha canviat el perfil de les persones que arriben a Càritas?
Des del 1982 fins avui, Barcelona ha canviat profundament. A l’inici, els que hi acudien eren famílies que vivien en barraques i provenien de diferents regions d’Espanya. En les dues darreres dècades, la majoria dels que atenem a Càritas són llatinoamericans, encara que també arriben d’Àfrica i Àsia. Un altre canvi important és que abans migrava una persona sola. Ara ho fan famílies senceres, cosa que eleva encara més el seu nivell de risc.
Quins són els desafiaments socials als quals s’enfronta Barcelona?
Barcelona és una ciutat rica i diversa però també profundament desigual. Un dels grans desafiaments és precisament la desigualtat: hi ha barris amb molt de dinamisme i oportunitats, i d’altres on l’exclusió es transmet de generació en generació. Un altre repte és l’habitatge.
L’accés a una llar digna i assequible s’ha convertit en un problema estructural que afecta especialment les famílies joves i als migrants. A això s’hi afegeix la precarietat laboral: molts tenen feina, però amb condicions tan inestables que no els permet tirar endavant.
I, per acabar, destacaria la solitud. No només la de la gent gran, que és evident, sinó també la solitud de joves i famílies que se senten desconnectades, sense xarxes de suport.
Quin paper juguen els voluntaris a la tasca diària de Càritas?
Els voluntaris són el cor de Càritas. Necessitem que més joves s’acostin i descobreixin que el voluntariat no només ajuda els altres, sinó que també transforma qui ho viu. Manquen joves compromesos que assegurin la continuïtat d’aquest esperit i creïn noves generacions de voluntaris capaços de sostenir el futur de la solidaritat.
Creieu que la societat actual és més o menys empàtica amb el patiment aliè que fa una dècada?
Ens estem insensibilitzant, en gran part, per la impotència que produeix un desgast continu. Les males notícies ens envaeixen diàriament i ens piquen amb tanta freqüència que generen un efecte de saturació. Davant d’aquest bombardeig constant, moltes persones tendeixen a blindar-se: es protegeixen de tant de dolor, fent-se menys permeables al patiment aliè.
No obstant això, quan aconseguim acostar aquestes realitats a una cara concreta, quan el dolor deixa de ser una estadística i es converteix en una història personal, l’empatia reapareix. La societat no ha perdut la capacitat de compassió, però necessita espais i experiències que li tornin aquesta proximitat humana per tornar a mobilitzar-se.
De vegades s’acusa les institucions de caritat de «pegat» al sistema. Què en penseu d’aquesta crítica?
Les entitats socials han sostingut la societat en moments crítics. Sense elles, probablement hauríem viscut una revolució. Han evitat que moltes persones caiguessin en la desesperació, acompanyant famílies i enfortint el teixit associatiu. El lliurament d’aliments, per exemple, a través dels bancs d’aliments, va permetre que milers de famílies tinguessin el mínim per tirar endavant. Aquestes accions puntuals van ser, en realitat, la sustentació de moltes vides. La burocràcia sol trigar massa a resoldre problemes essencials, i mentrestant són aquestes entitats les que ofereixen una resposta immediata.
Càritas col·labora amb entitats públiques i privades. Quines condicions fan possible una cooperació real i efectiva?
La col·laboració només funciona quan no hi ha protagonismes i totes les parts se senten part del mateix equip. Quan la cooperació es dona en un marc de confiança mútua, escolta i corresponsabilitat, els resultats es multipliquen. Hem comprovat que quan les institucions públiques, les privades i les entitats socials treballen de debò juntes, les respostes arriben més ràpidament i són més eficaces per als que més ho necessiten.
Hi ha alguna història que l’hagi marcat especialment, i que us recordi per què segueix en aquesta feina?
Sí, recordo especialment una senyora en els temps de les pessetes. Al despatx que tenim situat a Plaça Nova, els dissabtes rebíem donacions en persona. Ella tenia un ingrés molt petit i, de fet, era una de les persones a qui ajudàvem. Tot i això, cada mes lliurava 500 pessetes. Quan algú de l’equip li va dir: «Però senyora, vostè ho necessita», ella va respondre: «Sempre hi ha algú pitjor que jo». Aquesta generositat, venint de qui menys tenia, és una de les lliçons més grans que he rebut a la meva vida. És el que em recorda cada dia als que ens devem.
Si hagués de transmetre un missatge a les noves generacions sobre el valor de comprometre’s amb els altres, quin seria?
De vegades n’hi ha prou amb un somriure, una salutació o un gest de cortesia per marcar la diferència. Cal reconèixer les persones, no ignorar-les. Quan hom dona el millor de si, encara que sigui petit, està contribuint a fer que la vida d’algú tingui una mica més de dignitat i d’esperança.
Què li dona esperança avui, enmig de tantes dificultats?
El que em dona esperança és l’anhel que té la major part de la gent al món: viure en pau amb qui vulgui, sense sentir-se en perill. La clau és aliar-nos amb aquesta part de llum que de vegades roman en la foscor. Ser llum al món, sal a la terra, llevat al pa, com ens recorda l’Evangeli. Fins i tot una sola espelma encesa és una gran esperança allà on només hi ha foscor. Com més llum sigui capaç de donar, menys em marcaran les circumstàncies i menys condicionaran la meva vida. I en aquest gest humil hi ha l’arrel de la veritable esperança.
