Pot ser el disseny una eina d’inclusió?
No sé si us heu fet mai aquesta pregunta. Jo me la vaig fer a partir de conèixer un projecte que m’ha acabat enamorant i amb el que estem transitant, des del mes de març, entre Càritas i els estudiants de l’assignatura de Disseny d’espais de l’Escola de Disseny i Arts Plàstiques de Catalunya-Deià, amb la tutoria exquisida i compromesa d’Amaya Martínez, doctora en arquitectura i docent.
Vam conèixer aquest projecte, impulsat pel Museu del Disseny de Barcelona i l’associació Ojalá Project gairebé per casualitat. I per això la pregunta era obligada.
Portem ja un temps de rodatge i els resultats comencen a fer-se realitat. Cada cop és més clara la resposta: Sí. Basar el projecte en la co-creació és clarament garantia d’inclusió.
Cada dimarts els joves estudiants es troben a la casa d’acollida per a homes en reinserció penitenciària Pere Oliveras que Càritas té al barri de Sants de Barcelona per consensuar el projecte que caldrà desenvolupar durant la segona quinzena de maig, abans no s’acabi el curs. Els alumnes treballen també els dijous a l’aula, amb la tutora, a partir d’allò decidit conjuntament a la casa.
Es tracta de posar metodologia a un procés pautat i calculat perquè el resultat sigui de consens. Primer, decidir a quins espais s’intervindrà. Tot seguit, establir-ne els diferents usos; després, previ a la fase de producció, definir i proveir-se dels materials adequats (buscar proveïdors, mobilitzar contactes per aconseguir donacions, afilar l’enginy per reciclar i recuperar abans que comprar…).
És un projecte rodó de sensibilització: els alumnes coneixen de primera mà les necessitats, els desitjos i les limitacions del projecte, enfrontant-se a una realitat que amb tota probabilitat els queda molt lluny en el seu dia a dia. Els residents, veuen com en la cooperació hi ha una escletxa perquè els seus desitjos es facin realitat. Algú escolta la seva veu i, a més, ells mateixos contribueixen perquè tot el procés sigui un èxit. Uns hi posen coneixements tècnics. Els altres experiència vital i habilitats. És l’exemple més clar del win-win.
D’aquesta manera, uns i altres aprenem que el disseny forma part de la vida quotidiana de tots, que és útil per facilitar-nos la vida i que, al mateix temps, pot convertir espais funcionals en llocs bonics i agradables per viure.
