Amb cent anys acabats de complir, la Concepció encara recorda amb detall la seva feina a Càritas: vetllar perquè cada setmana aparegués als diaris el “Finestral de la Caritat”
“Em consta la seva plena dedicació a Càritas i, concretament, la seva eficaç gestió al Finestral de la Caritat” escrivia el cardenal Jubany en la carta que va enviar a la Concepció Ballvé el dia de la seva jubilació, l’any 1982. Des de llavors, han passat ja trenta-cinc anys però la Concepció encara recorda amb vivacitat el seu pas per Càritas. I és que van ser divuit anys en què es va dedicar a coordinar els casos del Finestral de la Caritat, una publicació que apareixia setmanalment a diaris com La Vanguardia i on hi figuraven les necessitats específiques de persones ateses per Càritas que no podien ser cobertes per les parròquies. Actualment, el Finestral encara continua vigent: cada primer diumenge de mes apareixen situacions reals que pateixen persones que viuen a la diòcesi de Barcelona.
L’èxit de la publicació és indiscutible. L’any 1964, l’import recollit pel Finestral era de 3.863.132,15 pessetes (23.217,89€). Aquest import ha anat augmentant amb el pas dels anys i, concretament al 2016, la publicació ha recollit 409.329,61 €, que han ajudat a moltes persones que ho necessitaven.
Com sorgeix el Finestral?
Després de conèixer tots els casos que passaven per Càritas, al desembre de l’any 1962, Mn. Prat –director de l’entitat– va decidir crear el Finestral de la Caritat per “recollir les peticions de necessitats de més quantia que no puguin ser ateses per les parròquies”. Existien fins a vuit peticions diferents: des de medicaments fins a alimentació, cotxes per a invàlids, deutes i endarreriment de lloguers per malaltia o atur…
Gràcies a la seva dilatada experiència com a treballadora social, la Concepció va entrar a Càritas expressament per gestionar els finestrals. La primera publicació gratuïta del Finestral es va fer el 6 de novembre del 1963 i va aparèixer a sis diaris, entre ells La Vanguardia, l’únic que encara manté les situacions de persones ateses per Càritas Diocesana de Barcelona.
Confiar en Càritas
En aquella època, el Finestral va tenir molt bona acollida tot i que, en un primer moment, les persones que feien els donatius volien conèixer a qui ajudaven. Davant aquesta allau, Càritas va decidir que havia de protegir aquells que no volien que se sabés que eren ajudats per l’entitat i va demanar que es confiés en la veracitat dels casos, que estaven validats per les treballadores socials de cada zona: “El Finestral era per aixecar la família, no per ensorrar-la”, diu la Concepció.
La responsable del Finestral recorda un home que, en aquella època, va donar 200.000 pessetes per ajudar els casos del Finestral, una xifra que va servir per “aixecar moltes persones” perquè la nostra intenció no era “mantenir els pobres” sinó donar-los una empenta perquè sortissin endavant i poguessin volar sols. Els imports dels donatius que provenien del Finestral eren molt diversos: des de persones que cobrien un cas concret fins a donants que ajudaven a tres o quatre persones alhora. “Recordo una velleta que vivia al barri xino i que una nit va pensar que algú no podria sopar per manca de diners. Ella tampoc va sopar per a, l’endemà, portar-nos cinc pessetes”, explica la Concepció. Però, sense dubte, el cas que més la va sobtar del Finestral va ésser el d’una família vinguda d’Extremadura amb tres fills: la filla gran necessitava atenció mèdica i la van portar a la clínica Barraquer. Mentrestant, Càritas els ajudava amb el lloguer d’un pis. “Cada matí el pare de la família venia a les 8h per trobar feina. Després d’uns dies de treball a la mateixa empresa, el van fer fix”, recorda la Concepció. I afegeix: “La mare va conèixer una velleta que l’ensenyava a cosir. El problema era que no tenia màquina de cosir així que va demanar diners a Càritas amb la condició de després tornar-los. Cada mes, sense falta, venia a pagar la quota que s’havia pactat. Quan va acabar de pagar tota la màquina, el mes següent va tornar a venir i va fer un donatiu pel mateix import de la quota mensual. Això es va allargar durant uns anys més”.
Generalment, admet la Concepció “els casos del Finestral se’n sortien”. Tot i això, el seu record més vívid és el tracte que rebien aquestes persones: “Quan els ajudàvem se sentien persones, perquè abans no tenien res”. Amb cent anys, la manera de fer ha canviat, les problemàtiques socials també i, per descomptat, les persones ateses. Però l’essència s’ha mantingut intacta: el Finestral continua “aixecant” les persones més necessitades.
