…En solitud, però no solitaris, reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca. Dia vindrà que algú beurà a mans plenes l’aigua de llum que brolli de les pedres d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres. (“Solstici”. Miquel Martí i Pol)
Diccionari català. Solstici: Cadascun dels dos punts de l’eclíptica per als quals el valor de la declinació del Sol pren el seu valor màxim o mínim.
La nostra vida és un viatge en espiral que es va projectant en la matèria del temps, un teixit que anem creant des que naixem amb fils d’emocions, sentiments, aprenentatges, experiències de vida, vincles que ens uneixen o separen uns dels altres, amors, pèrdues, felicitat i penes, moments de plenitud i moments de profundes crisis existencials.
Com astres, seguim òrbites i assolim els solsticis que, a vegades, suposen el millor i, a altres, els pitjors moments de la nostra vida. La bona notícia és que no som cossos celestes condemnats a repetir un cop i un altra la mateixa ruta. Som éssers humans amb intel·ligència i llibertat per escollir, per decidir fer canvis de trajectòria i per fer del nostre temps de vida quelcom que honori el nostre pas pel món.
En solitud…
Ningú pot néixer per nosaltres, ningú pot morir per nosaltres. I, en l’entremig, tota una vida. De fet, tot rau en el guionet que separa la data del nostre naixement de la data de la nostra mort. És el guió el que amaga la història de la nostra existència, el que explica la singularitat del nostre pas pel món.
En solitud, però no solitaris… aquest potent vers del poeta Martí i Pol ens explica moltes coses. En primer lloc, que la única constant a la nostra vida som nosaltres mateixos i, donat que haurem de viure amb nosaltres mateixos tota la vida, val més que mantinguem una bona relació amb aquest “jo” que evoluciona i canvia.
És clau, doncs, que ens coneguem, que ens donem atenció, que tinguem cura de les nostres necessitats, que alimentem i lluitem pels nostres somnis i que mantinguem sentits, ment i cor oberts en tot aquest camí de vida que tenim el privilegi de viure.
Recordem: No és el mateix viure sols que “sentir-nos sols. Hom pot viure una soledat habitada amb sentiment de plenitud. La pitjor solitud és la que hom pot sentir estant envoltat de moltes persones. Aquesta és la que ens porta al buit i a la tristor.
La soledat, un espai íntim necessari
Cal entendre que la soledat és un espai necessari d’intimitat amb nosaltres mateixos. Cal conrear-la. Si mantenim una bona relació amb nosaltres mateixos, si ens parlem amb tendresa, si ens cuidem, no ens espantarà viure espais de soledat, de reflexió, de silenci necessari, perquè precisament serà això el que ens carregarà d’energia per a poder viure amb els altres des de la serenor, des de l’autonomia i des de l’elecció enlloc de des de la necessitat. La soledat és un espai de reintegració personal necessari pel nostre equilibri i salut emocional.
Hi ha un text d’Antonio Gala que m’inspira profundament i que comparteixo. Diu així:
No se improvisa un viejo, se va haciendo. Desde el niño, desde el joven, desde el adulto. La vejez tiene dentro todas estas edades. ¿Cómo va a estar solo si le acompañan la curiosidad, la sorpresa y la admiración que formaron su infancia; el entusiasmo, la generosidad y el ímpetu que formaron su juventud; la reflexión, la ponderancia y la serenidad que formaron su madurez? La soledad del viejo es producto de las anteriores.
Es tracta doncs d’entrenar-nos per incorporar tots aquests intangibles que han format part de nosaltres en les diferents etapes del viure. Cal aprendre a fer-nos savis, abans de fer-nos grans. Es tracta de viure una “soledat habitada”, un espai íntim ben moblat, amb tot allò de valuós que hem conreat a la nostra vida.
…Però no solitaris…
Però no solitaris… perquè la persona que som avui és el fruit de nombroses col·laboracions, de totes aquelles persones que des de que vàrem arribar al món ens van cuidar, acollir, abraçar, ensenyar, il·luminant la nostra existència.
Es tracta de pintar una paret de casa amb tots els noms de les persones que, des de que hem nascut, han il·luminat la nostra vida per dir-los cada dia un per un. Així mai no ens sentirem ni abandonats, ni sols, car s’han incorporat a la nostra existència.
Hi ha quelcom que és indelegable: la responsabilitat sobre com hem de viure la nostra existència i els valors que ens han de guiar. És des de l’acceptació serena de la soledat íntima que podrem vincular-nos amb els altres des de la generositat.
Que important que és doncs saber agrair la seva presència i les empremtes lluminoses que estan deixant al nostre cor!
