Les persones grans, les grans oblidades de la nostra societat | Blog de Cáritas Barcelona
Gent gran / 21/10/2019

Les persones grans, les grans oblidades de la nostra societat

Publicat per: Carme Gargallo

La vellesa s’ha convertit en un tema tabú però tots arribarem a aquesta etapa de la vida. Per això hem de vetllar per la gent gran i acompanyar-los en la seva fragilitat

gent_gran_caritas_barcelona
Foto: Dani Codina

Si preguntem el nostre entorn, a tothom li agradaria arribar a gran amb salut i estimació. Al llarg de la vida tots anem omplint una motxilla ben plena de vivències, algunes bones, d’altres no tan bones i algunes de dolentes, però totes elles ens han anat forjant com a persones i ens han fet el que som, persones úniques amb una llarga experiència de vida i capaces d’aportar encara moltes coses a la societat.

Però a la majoria de persones no els agrada parlar de la vellesa. Pensem que quan arribi ja ho veurem, ja ens ho trobarem. Totes les generacions se n’han sortit, diuen… Tanmateix, en els darrers anys, amb els avenços de la medicina, el control de l’alimentació, les facilitats de la vida diària amb molts aparells domèstics, les millors condicions higièniques i d’altres factors estan allargant l’esperança de vida…i s’allargarà molt més segons les previsions dels demògrafs. Fa uns anys (no gaire, el 1966!) l’esperança de vida en el moment de la jubilació (65 anys) era de 6 anys (71 anys) i actualment ja estem a 21 anys (86), i va en augment. Un canvi transcendental. Davant d’aquest fet, està clar que ens hem de preparar per aquest període de la vida. Un període que si la salut, l’economia i la xarxa familiar i social ens acompanya pot ser molt ric i gratificant.

Cap a una societat més humana

La vida s’allarga, però la nostra societat d’avui està plena de contradiccions i nous reptes. Actualment ens trobem davant d’una societat global amb un gran moviment de persones arreu del món, noves estructures familiars, lluny de les famílies extenses que vivien totes sota el mateix sostre o de les famílies nuclears que vivien a prop dels pares i s’ajudaven les unes a les altres. No sabem cap a quina societat anem, però si observem els països dits més desenvolupats, ens esparvera la magnitud que està prenent la solitud (no desitjada) de les persones, i ens han d’avergonyir les notícies que arriben de persones que han mort soles a casa i no les troben fins al cap d’uns dies o mesos. Hauríem de canviar aquesta societat, hauríem de vetllar pel nostre entorn més proper, pels veïns, pel barri, per la comunitat parroquial. Hem de tenir els ulls ben oberts davant el que passa al nostre voltant, parlar, interessar-nos per les persones grans que potser tenen la família lluny o ja estan soles. D’aquesta manera farem una societat més humana i amable.

D’altra banda, la persona gran amb l’edat i/o manca de salut pot trobar-se fràgil, sola i desprotegida en una societat on tothom va amb pressa, on el més valorat és la joventut, la bellesa i on les persones grans no sempre reben el bon tracte que en són mereixedores per part de la seva família i de la societat. No és estrany trobar abusos econòmics, desatenció, edatisme disfressat d’atenció: siguem-ne conscients i lluitem contra això.

Què demanem per a la gent gran?

A Càritas Diocesana de Barcelona, les persones grans que atenem presenten totes una situació econòmica precària, la majoria cobren la Pensió No Contributiva (538 euros) o fins i tot hi ha persones que no tenen ingressos. La majoria tenen molt poca o una nul·la xarxa social i/o familiar, problemes d’habitatge o salut precària. Aquestes característiques, sumades a les anteriors, fa que viure l’etapa de la vellesa amb plenitud no sempre sigui fàcil i per això des de Càritas, -entenent com a tal les comunitats parroquials, els voluntaris i les persones remunerades- volem acollir a les persones més vulnerables, donar-los veu. Volem sensibilitzar a la societat i volem denunciar situacions injustes.

No volem acabar sense reivindicar un desplegament més gran de la Llei de la Dependència, que s’ha quedat curta en molts aspectes. I en concret cal una mirada més àmplia en la valoració del grau de dependència en aquelles persones amb una greu vulnerabilitat socioeconòmica. I cal incloure en la cartera de serveis públics els pisos compartits o augmentar els habitatges amb serveis per aquelles persones vulnerables amb situacions de manca d’habitatge. Els reptes de la vellesa són molts i des de Càritas portem a terme una acció decisiva en l’atenció als col·lectius més vulnerables. Però cal també una cobertura legal i econòmica des del sector públic davant aquests reptes, potser un dels més decisius de la nostra societat i encara més del futur.

I tu, ens ajudes a aconseguir-ho?

Fes un donatiu

Responsable del programa de gent gran de Càritas Diocesana de Barcelona.

Apunta't al nostre butlletí electrònic
imatge de tancament

Ajuda'ns a ajudar

Fes un donatiu
Simple Share Buttons