Mònica Augé, directora del centre SARA de l’Ajuntament de Barcelona, admet que el primer pas envers la violència masclista és trencar amb el cercle de silenci i control i informar-se de què vol dir prendre decisions
Cinc dones esperen assegudes a ser cridades. A l’entrada tres maletes estan a l’espera d’un destí incert. Diferents professionals van cridant les dones: es coneixen i, fins i tot, s’aprecien. Es fan dos petons, es pregunten com estan i marxen juntes. Arriba el meu torn. Pujo unes escales i em trobo la Mònica Augé, la directora. Estic al centre SARA (Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida), el servei social especialitzat en violència masclista de l’Ajuntament de Barcelona. Gestionen el dispositiu d’acollida residencial de violència masclista i fan també atenció ambulatòria, tant de manera individual com en grups. L’atenció és integral i s’atén les dones víctimes de violència i els seus fills.
Mònica, què és la violència masclista exactament?
És violència que s’exerceix des d’una posició de poder per controlar a nivell emocional o físic a una persona. Normalment, s’exerceix d’un home a una dona però no té per què. L’objectiu és anul·lar o tenir el control d’aquella persona i es pot donar en nombrosos entorns: escola, companys de feina, família, parella, companys de pisos… Pot ser a través de la força física o de la violència psicològica, que és més subtil. En aquest segon cas, molta gent es pensa que és amor romàntic: “m’estima tant que quan vaig amb les amigues em pregunta amb qui vaig”, “em diu ximple i al final m’ho crec”, “quan estic a la feina em truca moltíssimes vegades”… No és que t’estimi, és que et vol controlar. Això és violència.
També és violència masclista la violència sexual, la violència cap als infants per tenir el control de la mare i la violència a nivell comunitari (agressions sexuals, mutilacions femenines, matrimonis forçats, bullying per raó de gènere…).
Com detecta la persona que pateix violència?
A vegades la paraula ‘maltracte’ té una connotació molt forta. Però si la desgranem és dir “no em tracten bé” i, per tant, estic “mal tractada”. S’ha de fer l’exercici de preguntar-se: jo em sento ben tractada? Sento que puc fer un creixement personal? O sento que he de deixar de ser jo? Al final, la violència física es detecta fàcilment però al darrere segur que ja hi hagut molta violència psicològica: no et deixa parlar, no dóna valor al que penses o se’n riu de tu… Analitza què no et fa sentir bé.
Una de les primeres coses que busca la persona maltractadora és aïllar-te socialment i que depenguis emocionalment d’ell, és a dir, que no moguis un pas sense consultar-li o sense tenir la seva aprovació. Al final, es tracta d’evitar que allò que passi a casa es quedi dintre de casa. Per tant, el primer pas és trencar amb el cercle de silenci i control.
En cas que una dona se senti així, què ha de fer?
És molt difícil que el primer dia es vulgui trencar amb la relació. I això ho hem d’entendre perquè és un procés, perquè estàs vinculada a aquella persona. La primera decisió és informar-te de què vol dir prendre decisions. Si no tens la informació de què comporta tot això, no ho faràs. Des del centre SARA, podem informar, orientar i assessorar però la decisió l’ha de prendre la persona ja que el camí és llarg.
En quant al procés judicial és una opció però no una obligació. En l’àmbit jurídic, queda pendent tot un tema penal i de judicatura: com s’acompanya les dones, quina validesa té el seu discurs, com fer el seguiment dels agressors perquè deixin viure les víctimes… Però això és molt complicat. Des dels serveis socials, donem seguretat a les persones que viuen violència masclista i quan no es garanteix aquesta seguretat al seu domicili, les derivem a cases d’acollida.
I en el cas dels infants, com els afecta en la seva vida diària?
La part important és que quan surten del domicili deixen de viure violència masclista. La nostra tasca és explorar com ho han viscut, quin ha estat el trauma, què necessiten i com els ha afectat en el vincle el fet de viure violència masclista.
Què s’ha de fer si es veu o s’escolta una situació de violència masclista?
Ensenyament i Salut ja tenen una línia de detecció d’aquests casos. En cas de particulars, pots trucar als Mossos d’Esquadra. Ara es poden fer avisos de manera anònima per no ser interpel·lat. Si una dona veu que algun veí la recolza, ja no està sola. Tot el que és violència masclista ha de passar del tema privat a l’àmbit públic.
Quin és el procés que es fa amb aquesta persona un cop arriba al SARA?
Pot venir d’urgències o demanar hora. En aquestes sessions, la persona explica què està vivint i es va plantejant quin tipus de violència pateix, quines opcions té, què li agradaria fer i si vol iniciar el procés. També comptem amb advocades, psicòlegs de dona per fer un procés terapèutic, insertores laborals per recerca de feina i, en cas que tinguin fills, hi ha educadors socials que treballen amb els nens. Som un equip multidisciplinari i, depenent del cas, es posen en marxa uns professionals o uns altres.
I amb l’agressor, què passa?
Tenim el Programa d’Atenció a Homes (SAH), que és un servei voluntari on poden anar per treballar el tema de la paternitat o la violència masclista. Cada cop hi ha més homes que s’adonen que el seu comportament fa que la gent s’allunyi d’ells i la masculinitat els pesa. Això sí, hi han d’anar de manera voluntària: han de voler fer un procés d’identificació o de canvi.
És possible recuperar-se d’aquest tipus de violència?
Per la dona, per suposat que sí. Els infants es recuperen tot i que alguns tenen trastorns psiquiàtrics. Amb els nens, sobretot, s’intenta que no perpetuïn els comportaments que han viscut. Han d’entendre que el seu pare sempre serà el seu pare però han de treballar des de quina visió el poden veure, acompanyar-los en aquesta relació amb el seu pare i en l’aprenentatge dels rols. Al final el procés de recuperació pot trigar anys però ho acaben aconseguint.
A Catalunya un 53,1% de les dones ha patit violència masclista. Com es pot prevenir?
Amb educació, principalment. Com pot ser que la meitat d’escoles continuïn tenint l’espai de joc dedicat als nens i al futbol? Amb això diem que l’espai públic és masculí i l’espai privat -petit, al voltant, on ens deixen- hi van les dones. Els patis no han de ser masculinitzats. Però una cosa tan senzilla com el joc simbòlic ja perpetua l’àmbit públic i privat. I és un joc, que ja no entrem en contingut: si una nena juga a futbol què li diuen els mateixos iguals? I si el nen juga amb una nina?
Tot es prevé amb educació en valors, passa per educar en les escoles però també en les famílies. Perquè si ja de petits els encotillem, perpetuem els estereotips. L’educació és la base i això depèn de tots i totes.
