La situació que recentment hem viscut a la Casa d’Acollida ha estat difícil. Ja de per sí, quan es parla de mort són moltes les resistències, neguits i pors que ballen als nostres caps, però això es multiplica si la personeta que mor és un nen de 2 anys
Marta Creus, treballadora social
La mort del Kassir (nom fictici) ja l’esperàvem. Des de feia unes setmanes havia estat derivat a Cures Pal·liatives però no va deixar de viure la vida fins l’últim moment. Jo, que només el vaig veure un cop, podria transmetre per totes les veus que han parlat d’ell que era un nen ple d’alegria i de vida, i amb moltes ganes de viure-la. La seva mare, la Nayla, ha estat i és l’exemple de fortalesa i ens ha demostrat com es pot lluitar per a què el seu fill visqui una vida normalitzada fins el darrer instant.Tot i així, no deixa de ser curiós com pensant en la mort d’aquest nen una de les primeres paraules que em ve al cap és la paraula VIDA, degut a tot el que s’ha mogut al seu voltant.
I per què faig aquest escrit? Per deixar constància d’allò que per sobre de tot ha guiat aquesta situació: la humanitat. Una humanitat que s’ha desplegat amb tota la seva força i ha permès que tot i la tristesa de la situació, puguem dir que ha estat un procés bonic. L’equip humà de la Casa d’Acollida ha estat exercint -literalment- un acompanyament des de l’amor. La facilitat amb què s’han coordinat perquè aquesta dona no es trobés sola ni un segon, la flexibilitat i predisposició per fer el que calgués en aquestes circumstàncies, deixa testimoni de la importància de la nostra feina, de la de tots els equips implicats, i de la bona feina que es fa quan la base és la creença en el què fem.
Per una altra banda, les dones de la casa també han deixat clar el que significa exercir la humanitat: la unió per acompanyar i recolzar la Nayla en aquests moments tan difícils, recordant-li que estaven allà per quan ho necessités; recordant-li que no estava sola, encara que la seva gent no hi fos; recordant-li i demostrant-li que estaven al seu costat per quan calgués i disposades a donar-li la mà quan la demanés. És aquesta la realitat viscuda i és aquesta la realitat que ens reforça a creure en la bondat de l’ésser humà i per tant, ens dóna esperança.
I els nens i nenes, com era d’esperar, han demostrat que és en el món dels adults on viuen les pors més grans relacionades amb la mort. Ens han demostrat que la capacitat que tenen per acceptar i entendre que la vida s’acaba és envejable; i la naturalitat i la facilitat per entendre les coses, el seu motor i allò que els guia en la seva comprensió del què és la vida.
Se’m fa inevitable no posar paraules també al que hem i he experimentat com a professional del programa, el privilegi del que significa aquesta feina, i la gran sort que per mi és poder fer-la: tenir l’oportunitat de donar la mà a les professionals que estan a primera línia, acompanyar les persones que acompanyen. Cuidar dels equips, de les persones que els formen -perquè no ho oblidem mai, som persones- oferint espais de cura també per a elles i estant a prop, per compartir i recolzar, per donar suport i facilitar la seva feina tan intensa -professional i emocional- que en tot aquest procés han, i continuen tirant endavant.
I de tot això hem estat testimonis: de la bondat de les relacions humanes, d’un acompanyament en el que tot i el dolor, s’han sentit -amb els sentits- paraules precioses, gestos i carícies de cura, s’ha respirat el respecte a la llibertat per expressar, dir i plorar. Quedant demostrat, un cop més, que quan l’objectiu és cuidar de les persones, les diferències entre creences, maneres de veure i de viure, s’uneixen per caminar en un horitzó comú: l’amor a l’altre.
No deixa de ser paradoxal que una personeta mori perquè té el cor massa gran. El cor, el símbol de l’amor. I no sabem si serà això, però el llegat del Kassir fet de vida, alegria, ganes de viure, de força i amor, serà el que vesteixi de presència el buit que ha deixat per sempre, la seva trista i precoç absència.
