Podríem dir que sí. Potser no en els fets concrets de la pel·lícula, on Manolo Vital segresta l’autobús 47 per demostrar a l’Ajuntament que el transport públic podia arribar fins a Torre Barro, però sí en la intervenció i aplicació del treball social en els barris de la perifèria de Barcelona
En aquell context polític, econòmic i social dels anys cinquanta, seixanta i setanta, on moltes persones d’arreu d’Espanya arribaven a Catalunya per guanyar-se la vida, Càritas Barcelona decideix començar el que s’anomenava desenvolupament o treball comunitari. Tot i que no va deixar d’acompanyar individualment a moltes famílies, sí que adapta la seva forma de fer, aplicant un treball social que identificava les mancances i necessitats comunes dels barris i de les persones que hi vivien, amb l’objectiu d’ajudar a trobar solucions que beneficiessin a tota la comunitat.
Això ho sabem perquè a l’Arxiu de Càritas s’ha conservat el testimoni documental que ens explica quina era la realitat de barris com el de Torre Baró. Als informes hi observem qüestions que apareixen a la pel·lícula, com són els problemes de transport, d’habitatge, d’ensenyament, la manca d’aigua corrent, de clavegueram, de pavimentació dels carrers, d’equipaments i d’instal·lacions. Així mateix, també es detecten reptes com l’atur, l’alfabetització dels adults, o l’acompanyament del jovent, entre d’altres.
Teresa Casanovas, treballadora social de Càritas durant quaranta anys, explica que l’any 1969 Càritas comença a participar en projectes socials del barri, com per exemple la Guarderia de la Muntanya. En aquest projecte, hi assistien uns 70 infants. L’edifici on estava ubicada la Guarderia era molt deficient, quasi una barraca. Per començar les obres de millora d’aquest equipament, es va comptar amb el suport econòmic de Càritas, entre d’altres. Així mateix, Càritas va impulsar un curs sobre alimentació infantil, a més d’oferir un assessorament mèdic i pedagògic per part d’especialistes.
El treball social comunitari de Càritas implicava treballar amb les parròquies i les diferents associacions i entitats per aconseguir millorar la situació social i cultural del barri. A Torre Baró s’ha continuat treballant amb aquest mètode, i n’és un clar exemple el Centre Obert Torre Baró, que des del 1991 atén infants i joves amb l’objectiu de millorar les seves oportunitats i condicions de vida. És un projecte que permet construir comunitat i fer xarxa de suport per facilitar el creixement i benestar dels infants i les seves famílies. La instal·lació de les llums de Nadal, que s’ha dut a terme durant els darrers anys des del Centre Obert, demostra la importància de treballar conjuntament.
Amb relació a la pel·lícula de “El 47”, cal apuntar que durant els primers anys de funcionament del centre, un “bus” conduït per un educador recollia als infants de les diferents escoles de la zona i els portava fins al Centre Obert. Al vespre, el “bus” els tornava a casa. En certa manera, Càritas també va comptar amb el seu “47”, demostrant que qüestions com el transport i la comunitat sempre han estat essencials per Torre Baró.
