Quan les famílies es vinculen a algun dels projectes de l’àmbit de famílies i infància de Càritas, en ocasions, arriben amb una idea preconcebuda del que es trobaran: un equip de professionals que els explicaran: “el centre funciona d’aquesta manera, se segueixen aquestes pautes i aquests són els horaris. A aquesta hora pots deixar i venir a buscar al teu fill/filla, i aquestes són les activitats”. Però la realitat que viuen és molt diferent: les famílies, persones adultes infants i adolescents, que arriben, per exemple, als Centres Oberts de Càritas es troben amb un equip de professionals que pregunten: “Què voleu fer? Quins són els vostres objectius? I com ho voleu fer per apropar-nos i aconseguir-los?”
Aquesta pregunta sobta, ja que no estem acostumades a que se’ns inclogui d’una forma real i activa en processos decisoris que incideixen directament en les nostres vides. L’estructura social i política que ens envolta sol dir-nos com hem de fer les coses, relegant-nos a espais de decisió secundària, reduint la nostra veu a confirmar o rebutjar propostes determinades, però en cap cas construir-les. Què volem i com ho volem fer, són preguntes que no sempre tenen l’espai merescut. Per això, a les famílies se’ls explica que la millor forma que coneix l’equip -professionals i voluntàries- d’acompanyar als seus fills i filles és conjuntament amb elles, construint un projecte comú que doni resposta a allò que els ha dut a picar-nos a la porta.
I així comença un procés de participació en què les famílies, persones adultes, infants i adolescents, persones professionals i voluntàries són subjectes actives d’allò que passa, són persones que donen veu a allò que pensen i que construeixen conjuntament el projecte del que formen part. Se les convida a participar participant.
I és que la participació real, a més d’un dret humà universal, és una eina d’apoderament que no té edat, no entén de diferències de classe, cultura, religió, i protagonitza espais de decisió en què tothom se situa al costat de l’altre, sense jerarquies, si no amb un objectiu comú i construït des del lloc que cadascuna ocupa, dissenyant un camí que tothom el camina sent protagonista i co- responsable de les dreceres que s’agafen, sent partíceps d’un mateix projecte i sent reconegudes com a tals.
El procés és progressiu, esdevenint una eina d’apoderament en la que el creixement personal és intrínsec, passant de dinàmiques en què l’altre sap el que s’ha de fer a dinàmiques en les que jo també ho sé. Així l’experiència de la participació real i activa em retorna que sóc capaç, que tinc eines que si tenen l’espai en el que desenvolupar-se emergiran, i per tant si ho fan aquí les podré desenvolupar també en d’altres entorns, saber que em reforça i em dona identitat. Perquè no sempre les circumstàncies socials, estructures polítiques, i estat de benestar permeten una participació real, ja que no sempre estan garantits els drets humans universals, i aquests són el pilar bàsic per afavorir i desenvolupar processos de participació real i efectiva.
I és que la participació també implica sinèrgies, crear vincles amb l’altre, saber que l’altre em reconeix i jo reconec l’altre, sentint-me a través d’aquest reconeixement part activa -no passiva- d’una comunitat de la que formo part i amb la que construeixo per generar oportunitats noves i transformadores, que faran del meu entorn, barri, família, grup social, de la meva ciutat, el meu poble, espais que posen de manifest l’exercici dels meus drets: la llibertat d’opinió i decisió, el dret de ser agent actiu, el dret com a infant, adolescent jove o persona adulta a que la meva paraula tingui un valor, la meva veu un lloc i sigui escoltada i reconeguda.
Així la participació és una eina de transformació individual, social, comunitària i política que permet a les persones esdevenir agents de canvi de les seves pròpies vides, i de l’entorn que les acompanya, exercint lliurement els drets que com a persones mai hem de deixar de banda: donar vida a la paraula.
