Si navegar es defineix com fer un viatge sobre la mar (amb tots els imprevistos que comporta) i utilitzar un veler implica estar pendent d’una infinitat d’aparells, navegar a vela s’antulla una bona metàfora del que significa el nostre pas per aquesta vida. Per cinquè any consecutiu, algunes persones acompanyades per Càritas Diocesana de Barcelona van poder gaudir per primera vegada de l’experiència de solcar les aigües del port de Barcelona.
Persones amb cor
Ja són més de 450 persones (entre nens, adolescents, adults i gent gran) les que, a través d’associacions com l’Associació de Navegació a Vela Barcelona Balears o l’Associació Mar i Muntanya, i la seva vinculació amb el programa Clubs amb Cor de Càritas, han tingut l’oportunitat d’aprendre elements bàsics de governança d’un vaixell, com és el trimat de les veles, manejar el timó o sentir com el vaixell reacciona a les condicions del vent. Giambattista Livi, membre de l’associació Navegació a Vela Barcelona Balears, va posar a la disposició de Càritas el New Hope, que el mateix va capitanejar, i el Manhé de l’Associació Mar i Muntanya, de la governança del qual es va encarregar el seu company David.
Giambattista, genovès d’origen i establert a Barcelona des de fa 15 anys, va conèixer la iniciativa a través de la seva dona, qui fa nou anys ja era voluntària de Càritas i es va embarcar en l’aventura d’oferir aquestes sortides, els beneficis de les quals són més que evidents.
Entrellucant històries de vida
Navegar implica també atalaiar l’horitzó, mirar més enllà del que la perspectiva abasta a primera vista per a entendre el que hi ha darrere de l’evident. De la mateixa forma, per a ajudar cal entendre i això comporta indagar, comprendre el que hi ha a l’interior de les persones. Així aconseguim saber que darrere de l’enlluernador somriure de Lika (34 anys) i la intensa activitat del seu fill Andria (8), tots dos georgians de naixement, hi ha una mare, especialista en negocis i comunicació, i una família agraïda perquè, si no fos per l’orientació de Càritas, potser no seria capaces de saltar les barreres idiomàtiques o de la burocràcia. Tots dos viuen avui dia a Santa Eulalia (Hospitalet), en un pis de l’entitat.
Per part seva, la Juliana (39 anys, comerciant) i el seu fill Cayetano (7), originaris del Perú, també gaudeixen de l’estada en un altre habitatge de Càritas, situat al barri de la Sagrada Família (Barcelona). Si parlem amb ells amb més confiança, observem l’adorable candidesa d’un nen curiós per naturalesa, que es va quedar orfe de pare massa aviat, i trobem la història de dues persones que es van veure atrapades per una pandèmia mundial en un país que no és el seu.
Sota tres gorres calades i sis ulls adolescents mirant al sòl, ens trobem amb tres joves, Zakarias (17), Salah (17) i Ibrahim (18) provinents del Marroc, que només necessiten l’interès i l’experiència d’un capità de vaixell per a complir amb nota el repte i les tasques que Giambattista els planteja. Són també referents de bona convivència al pis de joves migrants de *Càritas que comparteixen al carrer Castillejos de Barcelona.
La profunditat de l’insondable
Hi ha moments inabastables, experiències inspiradores i transformadores difícils de definir i encara més de resumir. Durant la sortida, vam tenir la sensació que aquesta va ser una d’aquestes ocasions en què els astres s’alineen perquè cadascú trobi el seu quin, el seu com i el seu per què.
Mentre els capitans i els seus improvisats grumets s’encarregaven del maneig de les eines necessàries perquè la navegació resultés plaent i alliçonadora, les mares gaudien d’unes hores de pau mentre veien als seus fills al·lucinar amb la mar i interactuant amb la resta dels passatgers.
Així mateix, els responsables de Càritas combinaven els seus respectius rols amb la diversió de solcar unes aigües afables, i el que això escriu, en qualitat de reporter voluntari, se sentia agraït i privilegiat de poder ser el plumilla encarregat d’explicar aquesta petita història a tot el que passi per aquest article.
