La paraula acompanyar té molts significats implícits. En l’acompanyament convergeixen sentiments, expectatives i vincles. Per entendre-ho millor, et deixo alguns apunts cinèfils sobre què significa l’acompanyament a Càritas
Vaig forta i començaré per la metodologia. Mètode vol dir camí amb una finalitat precisa: els “com” van de la maneta dels “per què” (les finalitats).
L’acompanyament esdevé el “com” de Càritas. Suposa una perspectiva igualitària entre acompanyant i acompanyat, centrada en la persona, les seves decisions i capacitats , en els seus projectes, sent el vincle professional l’eina principal de millora. Per explicar tot això, faré servir un parell d’àngels cinematogràfics.
El cel sobre l’àrea metropolitana
L’actual campanya de Càritas remet a una bona pel·lícula, El cel sobre Berlín, on els àngels, amb abric fosc i bufanda, guien, inspiren i consolen les persones sense que aquestes en siguin conscients. L’àngel de l’anunci mostra aspectes de l’acompanyament: precisa de persones adultes de presència lleugera. Maduresa significa autoconeixement, bona gestió emocional i un cap clar. El nostre àngel, a l’espot, seré, de mirada compassiva, comprensiu, esdevé presència constant, presència que no envaeix ni destorba. Cuida la distància òptima de cada moment, a vegades propera i quotidiana –a casa-, d’altres més distant –esperant darrera la porta. Tot i que no estarà mai sol, el protagonisme rau en l’acompanyat, l’home de mitjana edat a l’atur: ell és qui busca, es prepara, és qui passa nervis, és qui va a l’entrevista. Quan l’acompanyat aconsegueix feina, l’àngel desapareix. I la vida continua. I és bonica.
Què bonic és viure
En aquesta conegudíssima faula nadalenca, apareix en Clarence, l’àngel que complementa la nostra explicació. L’home necessitat d’ajuda, jove, compromès i generós, està interpretat per en James Stewart. L’àngel, gran i de segona categoria (no ha aconseguit les ales). En Clarence atura el suïcidi del protagonista fent-se salvar per ell, llençant-se a l’aigua: activa els valors i les ganes d’ajudar, totes les capacitats positives. La intervenció es basa en la co-elaboració, en un vincle, conscient dels límits de cadascú. Això fa d’en Clarence un acompanyant entranyable (té entranyes, ens arriba a l’entranya), humil, i que, literalment, es mulla per l’altre. La reacció en qui pateix s’obté al reconsiderar la pròpia xarxa (parella, fills, familiars, amics, veïns), l’impacte sobre els altres, que dóna un sentit vital: la visió de com seria tot si el protagonista no hagués nascut resulta trista, corrupta i lletja.
En la recuperació del sentit comunitari es troba la sortida. Tots junts se salven amb allò que cadascú ofereix -pregàries, presència (la casa plena de gent la nit de Nadal), una col·lecta amb milers de petites donacions- en un dels finals més emotius de la història del cinema, on fins i tot els inspectors i periodistes que volien fer-ne carnassa es converteixen. (I l’àngel guanya les ales!).
Finalment, convé recordar que la desesperació del protagonista tenia un responsable directe: la cobdícia i joc brut del banquer que es lucrava abusivament amb les necessitats bàsiques de les persones (l’habitatge i accés al crèdit, en una pel·lícula que té gairebé els 75 anys de Càritas!). Acompanyar les persones també és acompanyar en drets, en la dignitat i en la dignificació de cada vida.
Com a darrer apunt, una breu nota sobre el col·lectiu d’àngels-acompanyants de Càritas: variat en orígens, formació, edats i trajectòries, n’hi ha moltíssims de gènere femení. Tothom hi és convidat.
