Càritas és, sobretot, estimar: caminar de la mà de les persones, mirar-les als ulls i abraçar-les des del cor. Aquestes paraules, definidores de l’essència de l’entitat, prenen vida a través del compromís dels treballadors i treballadores i del voluntariat que a diari acompanyen persones. Són còmplices de la seva fragilitat i tristesa, però també de l’esperança i de les potencialitats que cadascú atresora malgrat no ser-ne conscient.
“Acompanyar és un art: l’equilibri entre la proximitat i la distància adequada per no acabar arrossegat per les emocions que et desperta l’altre”, explica Albert Frago, treballador social de Càritas Barcelona. En aquests 7 anys a Càritas el seu aprenentatge ha estat que l’alquímia succeeix “quan les persones s’adonen que som allà, passi el que passi”. I afegeix: “Perceben la confiança, que no els jutges, que poden comptar amb nosaltres. Arribat a aquest punt pots permetre’t treballar-hi perquè es produeixi una transformació”. Recorda especialment la història d’una dona africana que, amb el seu fill d’un any i mig, vivia al carrer: “Primer entrava a Càritas seriosa, esquerpa. Vaig ser testimoni del seu canvi: ara sap relacionar-se, somriu i és amable”.
Eduard Sala, responsable de coordinar l’acció social a Càritas Barcelona, rubrica aquesta forma de concebre l’acompanyament: “es fa des de la mirada de la fe i un sap quan és mirat així. És buidar-se d’un mateix per escoltar l’altre i que aquest trobi les seves pròpies respostes. Quan el silenci es permet sorgeix la paraula”.
Anna Basiana (30 anys a Càritas), relata la seva experiència acompanyant vides des d’una mirada similar: “quan cal, ploro amb ells, sento el patiment, i també celebro les seves alegries. Hi ha moments que t’has d’arriscar a tocar el teu cor”. A Basiana li agrada parlar del riu de la vida com a metàfora per explicar que aquest té el seu curs i, sovint, hi ha pedres que encallen el camí: “és com si els treballadors socials féssim conscients les persones que tenen aquests obstacles i els ajudem a apartar-los perquè puguin fluir”.
Així doncs, acompanyar és estimar la persona perquè aquesta arribi a ser llum. “I ho fem treballant des de les capacitats que tothom té, en comptes de centrar-nos en les seves limitacions”, explica Maria Robert (a Càritas des del 2009). Aquesta treballadora social, té molt clar que “l’important és fer camí plegats; no donar-los receptes sinó escoltar-les amb tots els sentits i tenint-hi empatia”. D’altra banda, per a Azucena Molinos, que porta 26 anys a l’entitat, acompanyar significa deslliurar-se “de judicis i prejudicis i respectar el ritme personal”. “Només així –diu-, posant l’èmfasi en les seves potencialitats, cadascú pot treure el millor de sí mateix ja que darrera de l’evident feblesa causada per les seva precària situació, tenen capacitats personals que cal potenciar i enfortir. Fent-ho ajudem a elevar l’autoestima”.
Hi ha centenars de gestos que parlen de l’acompanyament a Càritas: asseure’s al costat d’algú per escoltar-lo, per acariciar-lo amb paraules o amb el cos, preparar-li un cafè, oferir-li temps i presència, dibuixar-li un somriure desplegant el sentit de l’humor, abrigallar-lo perquè senti la llibertat de poder plorar quan cal, etc. Acompanyar també té a veure amb propiciar ambients càlids perquè les persones puguin expressar-se amb naturalitat. Al Baobab (la foto de la notícia), un espai de Càritas per acollir persones procedents d’altres països que en no tenir recursos han caigut en l’exclusió, cada dia s’hi succeeixen escenes com aquestes. La foto del grup, amb tots i totes assegudes a taula dinant (ells mateixos preparen el menjar amb l’ajuda d’un monitor), compartint rialles i tasts, il·lustra l’essència del significat d’acompanyar persones: estimar-les incondicionalment, fent-les sentir com tu, com jo, bategant amb la seva pell i el seu cor.
