La penúltima conferència del Cicle de reflexions entorn de l’experiència del voluntariat que realitza Càritas, va ser impartida per Mar Galcerán i Peiró, pedagoga i professora de la Universitat Ramon Llull (especialista en ètica i en educació en valors), sota el títol “Ser voluntària ha canviat la meva vida. L’acció transformadora del voluntariat”.
Per començar la xerrada, Galcerán va aclarir que el voluntariat no ha significat una activitat o conjunt d’activitats en determinats llocs, sinó que per a ella, el voluntariat és un estil de vida, posar-se a la disposició de la resta, una motivació interna d’oferir tot el que un és. Galcerán va iniciar el seu voluntariat als 17 anys en l’àmbit de l’exclusió social i des de llavors també ha col·laborat en projectes de cooperació internacional i en la Delegació de Pastoral Universitària.
La Mar va començar la seva reflexió personal explicant en quins aspectes el voluntariat ha anat canviant la seva vida. Va ser durant el seu primer voluntariat quan va iniciar el seu procés de transformació, el dia en el qual una dona ex prostituta, víctima de l’exclusió social, minuts abans de morir per un càncer terminal als 30 anys, li va donar les gràcies per acompanyar-la i estimar-la durant els seus últims mesos de vida. En aquest moment la Mar va entendre que “el voluntariat només té sentit quan realment pots entregar-te a aquelles persones que mai s’han sentit estimades”.
El voluntariat l’ha ajudat a tenir una actitud positiva davant la vida, de coratge i d’esperança. Aquelles persones a les quals ha acompanyat són un exemple de resiliència, un model de fortalesa i humanitat. Per Galcerán, acompanyar a persones en situació d’alta vulnerabilitat, ha fet que la seva vida es vagi transformant en una vida d’agraïment i de lluita i que l’alegria i l’optimisme es convertissin en una obligació moral. D’aquesta manera, traiem el millor de nosaltres i transmetem esperança a les persones que acompanyem.
D’altra banda, veure situacions d’injustícia social constantment, ha ajudat a la Mar a desprendre’s de les coses materials i a posar valor a allò que realment és essencial en aquesta vida: sentir-se estimat i estimar.
Segons Galcerán, el voluntariat també comporta acceptar la pròpia vulnerabilitat, adonar-nos que en qualsevol moment ens podríem trobar amb les mateixes dificultats de les persones que acompanyem.
Estar al costat de diversos col·lectius ens ajuda a canviar la mirada sobre l’altre, a eliminar prejudicis i a veure que tots som iguals, que totes les persones tenim un tresor amagat. Per tant, el voluntariat ens aporta comprensió i tolerància respecte als costums i maneres de pensar dels altres.
Una vegada som conscients de les injustícies socials que pateixen moltes persones, segons Galcerán, ens sentim obligats a comprometre’ns per conscienciar a la societat i intentar canviar les estructures socials.
Seguidament, la Mar va exposar una sèrie de condicions i actituds necessàries per fer possible aquesta transformació personal. En primer lloc, hem de tenir una mirada contemplativa de la vida. Deixar que les situacions viscudes durant el voluntariat ens impactin, concedir-les temps i espai per reflexionar i fer-les transformadores. Examinar profundament cada realitat i captar allò que està més enllà de l’evident. Detenir-nos a viure intensament cada moment. En segon lloc, és important tenir una actitud reflexiva. Fer-nos preguntes sobre allò que estem contemplant. Dialogar amb els altres i deixar-nos interpel·lar pels seus processos. I finalment, reconèixer la nostra vulnerabilitat i deixar-nos acompanyar en aquest procés de transformació.
Finalment, Galcerán va fer referència als límits i perills que dificulten el procés de transformació. Entre ells, sentir que la teva tasca no és valorada o útil per a l’entitat en la qual col·labores o aferrar-se a la gratificació, esperar que contínuament s’agraeixi la teva acció voluntària. També és important reconèixer el moment en el qual hem de deixar d’oferir aquest servei, ja sigui per manca d’energia, d’ànim, de força o de capacitat. D’altra banda, no hem d’iniciar el voluntariat com a teràpia personal, és a dir, veure-ho com a fugida dels nostres problemes o de la nostra pròpia realitat. I finalment, mai hem de sentir-nos per sobre d’aquelles persones a les quals ajudem, creure que som els seus salvadors i considerar-nos indispensables en les seves vides.
Per concloure la seva reflexió, la Mar va apuntar que “la seva transformació personal ha estat lligada a un procés de transformació espiritual, ja que no hagués pogut transformar la seva vida si no s’hagués sentit sostinguda per Déu”.
