Els relats dibuixen les nostres possibilitats. Els somnis mostren els escenaris possibles per a nosaltres. Per això és important adonar-nos de quin relat estem vivint i explicant
Per naturalesa, biològica i psicològica, les persones tenim la tendència a tenir cura i protegir-nos a nosaltres i a qui considerem que forma part «dels nostres». «Els nostres» poden ser la família, les amistats, els del mateix equip de futbol o del mateix país. Necessitem grup per a poder existir. Necessitem saber que formem part. Necessitem reconèixer i ser reconeguts per a poder créixer i compartir qui som. Necessitem la pertinença a una comunitat.
Fer comunitat és un repte. I és un repte perquè els grups topen amb la fragilitat i la imprevisibilitat de la vida, de les persones, i la pròpia. La vida, les persones, jo mateixa som fràgils i imprevisibles. I el futur desconegut. Davant la incertesa, s’originen els relats que volen orientar l’existència.
Uns relats parlen de la necessitat del poder i la força per tal de dominar la realitat. La realitat incontrolable necessita ser domesticada. Qui no respon com jo ho faig, o com jo espero que ho faci, és assenyalat com a altre. I exclòs del grup, dels meus.
La creació de l’altre diu «tu ets diferent, no ets part de mi». A vegades diu també «ets un perill per a mi, per a la meva identitat, per a la meva vida». I per això t’excloc, faig com si no existissis o faig que no existeixis. Això es pot fer de manera clara i violenta, com es fa amb les persones immigrants que intenten arribar a Europa o que malviuen a les nostres ciutats. O es pot fer de manera menys evident negant la plena humanitat, com es fa quan es diu «pertanys, però no tens dret a un contracte laboral, a ser una persona com qualsevol altra».
El fet de pertànyer i no ser dels altres dona una sensació, falsa, d’identitat i de seguretat. Amb tot, els relats de separació i creació d’altres, el que fan és crear por i ansietat. I mort.
Jesús de Natzaret va viure en un món dividit sota l’opressió romana i de la deriva religiosa del seu temps. A l’imperi romà només els ciutadans romans, barons, eren subjectes de dret. Dones, infants, esclaus eren altres. Per al món jueu, algunes malalties, com la lepra, t’expulsaven del grup. Ser pecador era una categoria social que et separava. Les dones, els infants, literalment, no comptaven.
En aquest context, Jesús proposa un nou relat. Jesús té una passió, el Regne de Déu fet d’un Amor que dona vida a tot ésser viu, mantenint unida tota la creació en aquest Amor. Jesús sap que tota criatura és filla del Pare amorós i que tots pertanyem en el mateix impuls creador. Jesús mostra la dignitat irreductible de tot ésser humà, sense categories, sense exclusions. esús convida a trobar a qui encara no coneixem, com ell va fer amb els altres del seu temps, dones, pagans, pecadors… Jesús mostra que pertanyem, amb la mare terra, a una unitat que ens ve donada, que és de Déu. Som u. Però no som u els bons, alguns. Som u, els qui passen gana, els qui estan a la presó, els malalts, els forasters… «i la germana terra i la germana lluna» dirà Francesc segles més tard.
Jesús convida a tornar a néixer. Si amb el primer naixement tenim cura només dels nostres, amb el segon naixement aprenem a veure i anar vers l’altre, el diferent. Amb el nou naixement aprenem a reconèixer el sagrat en tot ésser viu així com en nosaltres i ens fa sortir dels nostres esquemes excloents per a descobrir i conèixer l’altre. Estimar no és un sentiment. Estimar és una tria, és una opció, és l’acció que m’empeny a interessar-me, a conèixer l’altre, tot altre. I amb l’altre crear un nou nosaltres, més ric, i cada vegada més ample.
La por porta al tancament, a la desconfiança i a la violència. I apaga la gosadia del somni, de l’amor, de la riquesa de la diversitat… per això ens cal explicar el nostre relat, que és una història d’amor que empeny endavant amb força el nostre món, malgrat tot. Ens cal creativitat, experimentar, confiança, perseverança. La nostra és una història on tot ésser humà és reconegut amb la seva dignitat. On tothom pertany.
Podem plantar futurs diferents segons el nostre relat. Davant la imprevisibilitat i la fragilitat de la vida, dels altres i la pròpia, Jesús confia en la promesa del Pare, l’altre és sempre una germana, un germà per a conèixer i amb qui construir un nosaltres nou, sempre més gran.
PS. Pels conceptes d’altre i pertinença, veure John A. Powell.
