Les noves realitats migratòries no han vingut a substituir res: han vingut a sumar, a aportar, a obrir finestres perquè l’Evangeli ressoni amb més força
Les comunitats de Sant Joaquim i Sant Jaume de Santa Coloma de Gramenet han viscut, en els darrers anys, una transformació profunda i preciosa. No és només que hagi arribat gent nova; és que ha arribat vida nova. Ritmes, colors, devocions, maneres de celebrar que, lluny de desordenar-ho tot, han fet créixer un paisatge litúrgic més ric, més expressiu i, sobretot, més humà.
Aquest any, sota el lema «Conèixer per estimar», ens proposem mirar aquesta transformació amb agraïment i esperança. El que vivim no és una anècdota; és un signe dels temps. Un regal. Una invitació a reconèixer que Déu també parla a través dels accents i les cultures que arriben, que s’arrelen i que es fan família.
Una litúrgia que s’expandeix
La litúrgia sempre ha estat un espai de trobada: de la comunitat amb Déu, però també de la comunitat amb ella mateixa. I quan la comunitat canvia, la litúrgia, naturalment, respira d’una altra manera. A Sant Joaquim i Sant Jaume, aquest respir s’ha eixamplat: la missa ha deixat de ser «el mateix de sempre» per convertir-se en una experiència on cadascú aporta un tros de la seva història. I, sorprenentment (o no), tot encaixa, com més d’un ha manifestat.
En festes puntuals i en el quotidià anem incorporant nous símbols, noves maneres portades de tots els continents. I ampliant el món simbòlic ampliem el cor i les relacions, expressant la nostra fe amb tota l’ànima, tal com ho fan altres pobles que han après a celebrar fins i tot en la dificultat. Ho hem celebrat per Tots Sants amb banderoles de colors per tot el temple com ho fan a Mèxic.
La mateixa sorpresa —i la mateixa alegria— la vivim amb les festes patronals d’advocacions a Maria: Guadalupe, el Quinche, la Chiquinquirá i moltes altres. Imatges que van travessar oceans i que, en entrar a les nostres esglésies, van portar amb elles el record de llars, famílies i terres que els feligresos enyoren. Celebrar-les aquí és, per a molts, sentir-se una mica més a casa. I per als qui hem viscut sempre aquí, és descobrir que la Mare de Déu té més vestits dels que ens imaginàvem, i tots li queden bé.
Una bellesa que ens transforma a tots
Aquestes celebracions no són només «afegits folklòrics»: són expressió de la fe viscuda amb autenticitat. També són una catequesi viva, perquè ens mostren com el poble de Déu s’encarna segons cada cultura. La litúrgia es pot enriquir sense perdre identitat; pot sumar nous símbols i gestos sense desdibuixar-ne el nucli. I això, lluny de crear confusió, ha generat entre nosaltres una gran serenor: la sensació que Déu ens vol diversos, però units. I ha fet créixer la nostra comunitat.
No substitueixen res sinó que fan vibrar la comunitat d’una manera nova. O com, en les ofrenes, apareixen productes que ens parlen d’altres climes i altres tradicions: blat i vi, sí, però també fruites tropicals, espelmes de colors, mocadors típics, imatges familiars. Tot plegat diu: «Som un poble que resa amb el que és».
Celebrar la vida plegats
El que vivim a Sant Joaquim i Sant Jaume és un procés d’aprenentatge col· lectiu. Ens estem descobrint els uns als altres. I en aquest descobriment, estem aprenent a estimar millor. A entendre que la diversitat no és un obstacle a superar, sinó una riquesa que fa créixer la comunitat. Que l’Església sempre ha estat universal, però ara ho podem veure, escoltar i tocar amb més claredat. Establint vincles i llaços de tendresa entre nosaltres.
Aquestes jornades ens conviden a fer un pas més: a no viure aquests canvis només com una convivència cordial, sinó com una autèntica comunió. Que els accents diferents no ens distanciïn, sinó que ens ajudin a reconèixer el rostre d’un Déu que no entén de fronteres. Que les noves formes litúrgiques no ens facin por, sinó que ens recordin que l’Esperit continua creant novetat enmig nostre.
I sobretot, a celebrar la vida tal com arriba. Amb música, amb humor, amb tendresa, amb colors. Amb diversitat, sí, però amb un únic cor comunitari que s’expandeix. Perquè quan celebrem plegats —amb les nostres tradicions, les nostres Mares de Déu, les nostres maneres de resar i de cantar—, estem fent visible la millor cara de l’Església: aquella que acull, escolta, acompanya i estima.
Potser la litúrgia no surt exactament igual que fa trenta anys. Però surt més viva. Més nostra, de tots. I això, al cap i a la fi, és fer camí junts. És conèixer per estimar. És deixar que Déu ens faci una mica més grans i una mica més bells. Cada dia.
