Com a resposta a la intempèrie i les incerteses que experimentem en aquest moment social i eclesial, la proposta de la nostra Església consisteix a recompondre els vincles, teixir xarxes i reconstruir una cultura de la fraternitat
És una resposta dinàmica, més preocupada a iniciar processos de conversió personal, pastoral i relacional que a ocupar espais, més interessada a sortir i connectar amb tot el que contribueixi a la defensa i cura de la vida, que a replegar-se en les casernes d’hivern. Resulta una proposta contracultural però necessària. A contracorrent dels processos deshumanitzadors, transhumanitzadors, individualistes, desencarnats, ideològicament colonitzats per un signe o altre. Nosaltres llegim les migracions com el lloc on Déu s’està revelant. Les migracions, observatori que permet confirmar que en el món tot està connectat. Ja no queda gairebé parròquia, poble o barri on la diversitat no sigui visible. Això espanta uns pocs. Sobretot, quan es tracta de religions o costums que estranyen per desconeixement. S’abonen les pors, s’invoca la seguretat com a paradigma al qual sacrificar-ho tot. La seguretat nacional és compatible amb la fraternitat universal. No són el problema les persones migrades sinó les causes que provoquen les migracions, sovint connectades amb les nostres economies i polítiques, i l’enfocament de governança que no assumeix una visió integral de l’assumpte, que no explora alternatives globals legals i segures, que no garanteix “el dret a no haver de migrar”.
El papa Francesc diu que “el gran enemic de la fe no és la intel·ligència, ni la raó, com per desgràcia algú continua repetint obsessivament, el gran enemic de la fe és la por”. Si tenim por a l’altre, al diferent, o ens atrinxerem en la por, com ens relacionem amb Déu, amb els altres, amb el món, amb un mateix? Crist ho ha dit moltes vegades i l’Església ho repeteix constantment: No tingueu por!
Davant la realitat de les migracions la vacuna contra la por és aprofundir en la catolicitat. Comprendre que el projecte de Déu sobre la humanitat i sobre el seu Poble és la comunió, la fraternitat, la cultura de la vida. Ser catòlic significa compartir la mateixa fe i aprofundir en la universalitat que dibuixa un mosaic culturalment divers. La catolicitat es desenvolupa quan fem nostre el programa pastoral de Sant Joan Pau II per al Tercer Mil·lenni, la “civilització de l’amor”. Amb humilitat, alliberant-nos de la pretensió de construir comunitats ideals o, com diu el papa Francesc, eliminant “duanes”; amb realisme, amb els noms i les històries dels qui comparteixen espai i processos amb nosaltres. Construint un nosaltres cada cop més gran.
En l’evangeli aprenem que Jesús, en el “diàleg final” que defineix als seus deixebles, no pregunta sobre la nostra identitat nacional sinó amb qui ens hem identificat.
Amb qui m’identifico? Com em relaciono amb Déu, amb els germans en la fe, amb els veïns, amb els altres, amb el món, amb mi mateix? Quins vincles soc o som capaços de generar?
L’espiritualitat cristiana no és una espiritualitat desencarnada. Així ens ho ensenya l’Evangeli i així ho veiem en la vida de tantes dones i homes sants.
Moltes persones desconeixen la història de l’Església, els seus orígens, el seu desenvolupament, el seu mestissatge i pluralitat cultural des del començament, la seva relació amb la itinerància i la mobilitat humana. Una mobilitat que enfonsa les seves arrels en la història del poble hebreu. Quan es redescobreix la història de la salvació i la catolicitat, la mirada canvia, el cas estrany es converteix en l’habitual, l’aliè i el propi, en el compartit.
Així ens ho mostra l’Alina, que el matí després de saber que el seu poble natal havia estat arrasat per la guerra no va deixar de venir a la classe d’espanyol per a compartir el seu dolor i rebre el suport de les companyes de quatre nacionalitats diferents. O la treballadora de Càritas en la llar d’acolliment de l’Aisha, que acompanya la seva solitud i l’abraça mentre veiem la foto de la seva mare anciana hospitalitzada al Pakistan. L’Aisha, dona valenta que va arribar fa mes i mig sola amb la seva filla per a salvar-li la vida d’una terrible amenaça. Gestos quotidians i habituals sota el sostre d’una Església que acompanya, protegeix i integra. Que construeix en les relacions quotidianes la civilització de l’amor. El Ressuscitat ens ensenya que si hi ha comunió en el sofriment, pot haver-hi major comunió en l’esperança. La proximitat ens salva.
Com em relaciono? Si responem de la mà de Jesús la resposta ens porta lluny, ens obre a la conversió de les relacions. Repensant el mode de relacionar-nos estarem testimoniant i anunciat l’Evangeli de la vida, el Déu amor i Pare de tots. Contribuirem com les “cèl·lules mare” a regenerar el teixit social, fent més humà i habitable el món que Déu ens ha confiat.
