A la ciutat de Barcelona, prop de 350.000 persones són majors de 65 anys, una de cada cinc. Les estadístiques apunten que l’any 2050, tres de cada deu barcelonins seran majors de 65 anys i dos de cada deu en tindran més de 80
Tots envellim. Tots hem de ser conscients del procés progressiu i natural de pèrdua d’autonomia, i hem de perdre la por a preparar el nostre envelliment. Quan siguem grans necessitarem i voldrem companyia, afecte i acompanyament emocional. Les persones grans amb pocs recursos, amb poca xarxa, viuen amb més incertesa el fet d’afrontar soles els últims anys de la seva vida.
La major part volen viure a casa fins als seus últims dies, tot i que algunes no poden fer-ho per diversos motius: perquè pateixen malalties que necessiten una especial atenció mèdica, perquè tenen insalvables barreres arquitectòniques, perquè no tenen prou diners o no se’ls han concedit encara alguna prestació pública, o perquè no tenen prou xarxa per rebre les cures necessàries a casa. Algunes també diuen que no volen ser una “càrrega” per a la seva família.
Des de Càritas constatem que són moltes famílies necessiten més informació sobre prestacions, recursos i serveis que pot rebre una persona gran quan va perdent autonomia. Quan les persones grans han de canviar d’habitatge, per exemple, han d’acceptar i confiar que en aquesta nova llar rebran el tracte adequat i el suport necessari on viure amb dignitat, on els seran respectats els seus desitjos i preferències, i on podran continuar desenvolupant les seves capacitats conservades.
És cert que la persona gran viu, en major o menor grau, certa fragilitat, dependència, sentiment de tristesa o solitud. Tanmateix, a Càritas afirmem que la persona gran pot aportar experiència, saviesa, paciència, alegria i amor. Són persones valuoses, que desitgen que la seva vida continuï tenint sentit, satisfacció i plenitud fins al final. Tinguem l’edat que tinguem, i només pel fet d’existir, les persones mereixem un respecte absolut.
Adults i joves anem accelerats, ocupats, molt sovint abduïts per les pantalles. Formem part d’una societat utilitarista. Si produeixes, vals. Si no, ets descartat. En aquest context, podria succeir que una part de la societat considerés que la persona gran és una persona inútil, lenta, que no produeix. Aquest prejudici s’anomena edatisme, que és el prejudici per raó d’edat. En aquest context, cal defensar que la persona gran, tot i el seu envelliment, continua tenint un rol en la societat, i que la seva experiència valuosa. Entre tots hem de preservar la seva dignitat humana.
