Fa 75 anys que Càritas es preocupa per la gent gran. Des dels inicis de l’entitat, es van visitar 32.000 persones grans casa per casa per analitzar les seves necessitats. Les conclusions van ser desoladores
Amb la publicació de l’estudi “Un aspecte de la marginació a casa nostra. Els beneficiaris del FAS” (1983) es pot dir que es creà formalment el programa de gent gran de Càritas Barcelona.
No vol dir que no es fes intervenció social amb aquest col·lectiu abans, però sí que després del coneixement de la realitat que aportà aquest estudi sobre un grup de població extremament vulnerable i oblidat, es va sistematitzar una manera de treballar que ha arribat al dia d’avui.
EL FAS (Fondo de Asistencia Social) era un programa benèfic d’assistència sense dret a cobertura sanitària creat el 1962 i adreçat a les persones majors de 75 anys que, per diversos motius, no percebien cap ingrés ni tenien cap propietat i que més tard s’amplià obviant l’edat. En aquell moment inicial era de 320 pta. (el salari mínim estava fixat en 300 pta.). Aquest estudi, però, no es féu fins vint anys després, el 1982.
Fruit del treball de les professionals de Càritas se sabia que les persones beneficiàries del FAS malvivien amb uns ingressos minsos (l’any de l’estudi eren 5.550 pta., per sota de les 7.410 pta. del salari mínim d’aquell moment), però no se sabia com de gran era aquest col·lectiu, ni quines característiques específiques tenia. Voler saber per millorar la intervenció, és una de les constants a Càritas. Així que no es va parar d’insistir fins a trobar el finançament que permetés endinsar-se en una realitat tan crua. El Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya va facilitar el llistat de les persones que rebien el FAS i va col·laborar econòmicament, igual com ho va fer la Caixa de Barcelona a través del seu Pla d’ajudes a la investigació.
Es van visitar gairebé 32.000 persones. Casa per casa. La meitat a la ciutat de Barcelona, l’altra meitat a tots els municipis de la diòcesi, llavors s’estenia per les actuals diòcesis de Sant Feliu i Terrassa. Una enquesta molt extensa que va donar uns resultats que no per esperats foren menys desoladors.
Perfil de les persones beneficiàries del FAS
- El 37% de més de 75 anys
- 47% de vídues
- 21% viu en solitud (a casa, en residència o de relloguer)
- 40% amb la salut molt fràgil
- 36% amb problemes de mobilitat
- El 64% només compta amb el FAS
Més enllà de les dades, darrere de cada xifra hi ha històries personals: l’Eugènia, la Pepeta, l’Antonio… I les treballadores socials que van participar-hi i que es van fer càrrec de l’atenció d’aquestes persones recorden amb certa tristor.
El seu relat està farcit de records que evoquen l’extrema pobresa en la que portaven anys vivint aquelles persones, veïnes oblidades, protagonistes de la “pobresa vergonyant” que acabava de veure la llum.
Parlem del Raval, de les drogues i la prostitució, de l’Eixample de les minyones, del món de la faràndula del Poble-sec o la migració interior que s’havia instal·lat a Ciutat Vella o la Barceloneta. Un món que aflorava a través de la mirada d’unes treballadores que en molts casos havien acabat els estudis i tot just començaven la seva vida laboral.
Es van trobar persones habitant pisos miserables, plens de xinxes i puces o rates, sense les mínimes condicions de salubritat. Persones que s’havien anat empobrint amb el pas dels anys, amagades dels ulls del veïnat, sovint per vergonya, que no podien fer-se càrrec de les reparacions més bàsiques per agençar mínimament els habitatges. I llogateres que lluitaven contra el desig dels propietaris de veure-les fora per apujar els lloguers o víctimes del barraquisme vertical, vivint en casetes clandestines als terrats.
Un estudi que va impulsar la creació d’una cooperativa
Aquest estudi, a més de servir per ajudar a crear les línies mestres de la intervenció social amb gent gran, també va ser una oportunitat per a la inserció laboral d’un grup de dones que rebien ajudes de de parròquies, i que l’únic que volien era treballar, no una bossa de menjar ni caritat.
Les necessitats d’ajuda domiciliària de moltes de les persones que es van visibilitzar amb l’estudi del FAS, van portar a la creació de la cooperativa Feines de casa, amb aquestes dones que volien feina. Podríem considerar-la com la primera experiència consolidada de veritable treball comunitari.
D’aquella experiència es van acabar desenvolupant la gran majoria de serveis del programa de vellesa de Càritas: l’ajuda a la llar, l’acompanyament a domicili o residència, els grups de tramats de vida, les vacances d’estiu, etc.
Però no va tenir només una repercussió interna. Podríem dir que fou, també, una primera experiència d’incidència política. D’una banda, els serveis socials del sistema públic que s’estaven configurant van agafar de model serveis que s’havien implantant des de Càritas. De l’altra, de tot aquell treball va acabar resultant-ne la implantació de les pensions no contributives, que van venir a millorar les condicions de vida de les persones que no havien cotitzat mai. És a dir que aquella va ser una experiència realment transformadora, convertint un prestació benèfica en un dret subjectiu.
NOTA: Vull agrair la col·laboració de Carme Ferreiro, Carme Gargallo, Azucena Molinos, Marta Nubiola, Anna Selva, treballadores socials que van començar la seva carrera laboral a Càritas en aquells moment. També, a M. Carmen Moya, una de les treballadores familiars que va fundar la cooperativa Feines de casa. El testimoni de totes ha estat imprescindible per elaborar aquesta informació.
