L’Hospitalet, al barri de la Florida, va ser una de les primeres ciutats catalanes que va comptar amb aquests punts veïnals impulsats per Càritas, precursors de les actuals escoles i centres sanitaris
A Europa, els primers centres socials es van crear a finals del segle XIX a França i ràpidament es van estendre per diversos països. Eren espais animats per treballadors socials amb l’objectiu de la promoció personal i comunitària dels seus habitants. També es pretenia implicar els usuaris en la resolució i gestió directa dels seus conflictes. Per tant, ja en aquella època es pretenia “apoderar”, encara que el terme no estava tant de moda com ara.
L’any 1957 Càritas creà per primera vegada la seva Secció Social a escala estatal, dirigida pel mossèn i sociòleg Rogelio Duocastella, introduint una nova forma d’entendre l’acció social, més enllà de la caritat. Entre els seus objectius hi havia augmentar la professionalització, la creació d’un Centre d’Estudis de Sociologia Aplicada (CESA) i “la construcció de centres socials, primordialment en suburbis i altres espais d’aglomeració humana per migració”.
El barraquisme i els moviments veïnals
Els anys seixanta a Espanya van ser els d’especial efervescència d’aquest moviment. Era la resposta a la realitat suburbial urbana, traduïda en el fenomen del barraquisme i de barris amb greus deficiències urbanístiques i socials. D’altra banda, les limitacions associatives imposades pel franquisme van possibilitar que Càritas, gràcies a la seva capacitat de generar associacionisme, es convertís en la principal institució impulsora de centres socials. Són també els anys de l’auge dels moviments veïnals que s’organitzaven per fer front a la duresa d’aquesta nova realitat.
Només en aquella dècada es van crear uns 200 centres socials a tot l’Estat, no tots creats per Càritas, sinó també pels diferents patronats municipals d’habitatge. En clau catalana, al final d’aquella dècada funcionaven a la diòcesi de Barcelona una trentena de centres socials adherits a Càritas, a més dels nou existents a Barcelona, que es repartien pels barris populars de l’àrea metropolitana: Badalona, Cornellà, Gavà, L’Hospitalet, Mataró, Sabadell, Sant Adrià, Sant Boi, Santa Coloma i Terrassa.
Serveis per a la gent del barri
Dins aquests centres socials s’hi van desenvolupar tota una sèrie de serveis (sanitaris, jurídics, educatius, culturals, benèfics, assistencials, laborals, participatius…) i també d’activitats (representacions, xerrades, exposicions, cinema, excursions i colònies, esportives….). Tot això es va traduir de forma natural en la creació d’escoles bressol, dispensaris, menjadors i cantines, biblioteques, cooperatives i mútues, entre d’altres. A més, van iniciar-se les primeres campanyes de conscienciació i denúncia que van generar diversos problemes i topades entre aquests centres i el règim franquista.
L’any 1978 el Ministeri de Cultura espanyol va canviar la legalitat sobre aquests centres i això va impulsar un procés gradual de conversió dels darrers centres socials de Càritas en entitats civils legalitzades, associacions veïnals o centres parroquials.
