Torno cap a casa amb el cor i el cap ple de noms i problemes, persones que he conegut per primera vegada fent alguna acollida o posant-me al dia del procés d’acompanyament que faig amb algunes famílies…
La tònica general de les demandes és “vull feina”. Ho escolto de la gent d’aquí o amb permís de treball que estant patint una crisis que no troben el final del túnel o també de la gent que, sabent la situació econòmica del seu país, fuig buscant un futur millor per a ells i la seva família.
Feina com la gran eina que els hi dona la possibilitat de viure, de tenir un sostre, d’alimentar-se, de poder donar als seus fills allò que necessiten, però és un be escàs i no sempre podem donar-hi resposta. I acabem “reconvertint la demanda” en el recurs que tenim a l’abast: ajudes econòmiques, itineraris laborals que no sempre arriben al destí desitjat… Respostes que no sempre són les que voldríem donar: a vegades les donem perquè la persona que tenim al costat no marxi amb les mans buides, i d’altres per rebaixar la nostra angoixa o l’angoixa de tercers que ens la deriven.
I penso en la gran eina que he utilitzat i que no sempre m’adono: l’escolta…, la meva persona com un gran recurs… I visualitzo cada moment: les mirades, els silencis, les llàgrimes derramades, els gestos… i jo escoltant, donant alguna paraula de consol, agafant al vol alguna experiència positiva viscuda que doni empenta i esperança i una mà acollidora que acaricia i entoma.
ACOMPANYAR, ser testimoni d’alegries i patiments, sentir que sóc una privilegiada perquè hi ha persones que confien en mi perquè se saben i senten escoltades… i a la vegada jo em sento ACOMPANYADA, em fan trepitjar la realitat, em fan conscient del que tinc a tots els nivells i sobretot, em fan anar a la pregària de manera ràpida i espontània, em surt presentar-li a Ell cada persona, cada família, cada coordinació, cada voluntària…
La gent que ve a demanar ajuda en realitat m’ajuda a mi, són capaços de treure el millor que tinc, m’ajuden a ser millor persona, a lluitar per un món més just, a buscar la coherència que em demana l’Evangeli…
Em sento cridada a donar un pas més… Omplir de contingut quan parlem de “que siguin protagonistes del seu procés”, “vincular-los a la comunitat” (veïnal i/o de fe), “no crear dependència sinó gent autònoma” i aquesta crida no fer-la sola sinó amb d’altres: entitats dels barris que volen i lluiten per millorar els seus barris, professionals d’entitats i/o administració que es preocupen per detectar les noves necessitats i respondre de la manera més adequada i les comunitats parroquials, que amb la seva pobresa, volen seguir sent l’acció social de l’Església.
Ens ACOMPANYEM mútuament, ells des de la seva capacitat de superació, de lluita i constància i jo des de la meva formació tècnica i humana…, només sóc un esglaó més de la cadena d’ajuda que es troben en el camí de la vida.
