La Victòria és la protagonista d’aquesta història. Nascuda a Badalona fa 65 anys, en fa tres que va mudar-se a un pis compartit de Càritas Diocesana de Barcelona situat al barri del Raval. Posteriorment, ha anat a viure en una unitat de convivència de la mateixa entitat al centre de Barcelona. Li agrada invertir el seu temps a passejar pels carrers i participar en els Tramats de vida de Càritas un cop a la setmana.
La Victòria pertany a un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat: la gent gran. Aquest grup està format per 1.400.000 persones que tenen 65 anys o més a Catalunya, de les quals un 21% viuen soles. Però, d’aquesta xifra, quantes viuen en primera persona la solitud no volguda? A Catalunya hi ha 294.000 persones que viuen soles i d’aquestes hi ha un 60% que no volen viure d’aquesta manera. La solitud no volguda és aquella que afecta majoritàriament a dones que han perdut la seva parella, que ningú contacta amb elles o que no tenen cap xarxa familiar.
La població catalana de 65 anys o més ha augmentat de manera progressiva i constant en les últimes dècades. Aquest augment ha anat lligat amb l’increment del percentatge de gent gran que es troba en el llindar de la pobresa o exclusió social. Encara que el 2017 el nombre va disminuir, no ha sigut gràcies a la millora de la situació de les persones grans, sinó que ha sigut l’empobriment general de la població.
La pobresa té rostre femení
Les pensions que perceben les dones són més baixes que les dels homes, majoritàriament per no haver cotitzat o haver tingut trajectòries laborals més curtes, intermitents i amb salaris més baixos. Aquest és el cas de la Victòria.
La Victòria va dedicar els últims deu anys laborables de la seva vida a cuidar dels seus pares i la seva germana malalta. Abans havia treballat en tot allò que li anava sortint, la majoria feines precàries. Durant aquest temps ningú va cotitzar per ella. Actualment percep uns 500 € de la Renda Garantida de Ciutadania, però la pensió que rep no és suficient per cobrir les seves necessitats bàsiques. Aquesta va ser la raó per la qual va acudir a Càritas ara fa tres anys. Diu que no està al seu abast pagar una habitació, i encara menys un pis a Barcelona. També explica que està inscrita a l’oficina d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona i que està a l’espera d’un pis de lloguer social, però sense esperança. “Ho veig molt difícil, hi ha persones que han esperat més de deu anys”, diu.
Segons l’Enquesta de Condicions de Vida de l’IDESCAT publicada el 2017, a Catalunya un 15,5% de la gent gran està en risc de pobresa. Les dones són les més mal parades com a herència d’una estructura social que deixava la dona majoritàriament en l’àmbit privat, tenint cura de la llar i els fills. De fet, només el 44% de dones reben una pensió contra el 79% dels homes. La vellesa està lluny de ser digna per a tothom, segons l’Informe INSOCAT de 2016, un 34% dels avis no es poden fer càrrec de les despeses imprevistes.
Des de Càritas, es reclamen més habitatges per la gent gran, i que aquests siguin a preus assequibles, és a dir, que els llogaters puguin assumir un cost econòmic en funció de la pensió que cobrin. L’entitat treballa perquè la gent gran no se senti sola, i per aquest motiu s’impulsen projectes d’acompanyament com ara els Tramats de vida, que consisteixen en diferents grups parroquials que setmanalment fan activitats conjuntes per la gent gran.
